Inici  |  Contacta´ns  |  Mapa del web  |  Enllaços Merxandatge  |  Hemeroteca  |  Cerca avançada
CCH

 

  El CCH

Quí som?
Principals col·laboradors
Principals activitats
Les conferències
Cafè-tertúlia Bcn
Cafè-tertúlia Palamós
Les rutes guiades
Productes i serveis
Fes-te'n soci

  Àrees de recerca

La marina catalana
El domini de la Mediterrània
Els grans descobriments
Cartografia amagada
Temps de guerra i repressió
1462 - Guerra civil catalana
1640 - Guerra de separació
1714 - Guerra de successió
1808 - Guerra del francès
1936 - Guerra civil espanyola
Imaginari català
Imaginari gràfic
Llegendari
Evocacions
Recreacions
Poetes catalans
Els segles d'or
Literatura amagada
Pensament català

  Grans projectes

Homenatge a Colom
i a la marina catalana

2008
2009
2010
2016
Cicle de conferències
sobre la marina catalana

2009
2010
Campanya gastronòmica
Menú: l'Amèrica de Colom

2010
54 Congrés Internacional d'Americanistes
2012
Cicle de conferències
actes Tricentennari BCN

2014
Cicle de conferències
actes Tricentennari Palamós

2014

  Documentació

Cal saber
La biblioteca
Historiografia
Narrativa històrica
Activitats

  Veu pròpia

Editorial
L'entrevista
La crítica

  Multimèdia

Àudio - Vídeo - Powerpoint
Youtube - Facebook
cch
 

Envia a un amicEnvia a un amic

Tertúlia al Cafè de l'Òpera: “2014, i ara què?”, amb Salvador Bonada (President de l'Ateneu Alellenc)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"




Índex:




  En el mes de gener de 2013 vam realitzar aquesta tertúlia especial al lloc habitual en aquests casos, el Cafè de l'Òpera de Barcelona i el convidat fou el president de l'Ateneu Alellenc, Salvador Bonada. Una activitat emmarcada dins el conjunts d’actes paral·lels al cicle de conferències “Catalunya, història d’una independència. Abans i després de 1713“, que organitza el Cercle Català d’Història.



» Resum de la tertúlia (a càrrec de Salvador Bonada, president de l'Ateneu Alellenc)

  La tertúlia conduïda pel Salvador Bonada, bàsicament es va centrar en el que ell mateix ja havia escrit anteriorment en tres articles que tot just reproduïm.

  

Cal recapitular i seguir avançant (I) (font original)

  Estem en un moment crític de la lluita, la voluntat de llibertat i la idea de l’alliberament nacional, amb diverses façanes això si, és força estesa i s’ha filtrat a sectors de la societat abans impermeables. El suposat suport al naixement de la Catalunya Estat es xifra per sobre del 50% o segons alguns vora el 60%. No volem veure però que aquest suport és tan sols verbal i tenint en compte que tot vagi bé, no hi hagi obstacles i que no s’hagi de fer res més que posar una papereta en una urna i aquest nou estat sigui acceptat internacionalment a priori i sigui com el que tenim cadascú a la nostra imaginació. Ben sabut és que una de les veritats universals d’aquest món és que on hi ha tres catalans sorgeixen quatre opinions.

  Però no siguem catastrofistes i pensem que si més no aquest suposat suport és confiable a priori. Ara què fem, la lògica semblaria aconsellar que no donéssim les coses per suposades i ens dediquéssim a consolidar aquesta majoria. Però ai las! Enfoquem els nostres esforços en voler convertir a una gran part d’habitants de Catalunya que són espanyols convençuts (i amb tot el dret) en catalans independentistes, i ens oblidem d’aquesta suposada majoria favorable, que sotmesa a la pressió disciplinada que prové de l’altiplà, es comença a fracturar i a seguir idees i postulats divergents, com si ja fóssim independents i encetéssim un procés constituent.

  Dediquem els esforços d’aquells que estan mobilitzats en accions lúdiques i d’una gran estètica que requereixen gran quantitat d’esforç i recursos, però que tenen uns resultats més aviat minsos en el que es refereix a mobilitzar nous efectius i que si tenen molt d’onanisme nacional. Alhora esmercem esforços en crear una i una altre vegada estructures organitzatives que moren indefectiblement en marasmes “burrocràtics” interns (la incorrecció ortogràfica és intencionada), i en enfrontaments personalistes d’aquells que no han pogut reeixir mai en els canals polítics estàndard i volen fer la guerra fora del “circuït oficial”. I en el camí malbaraten la il·lusió de moltes persones benintencionades, l’energia i esforç de les quals cau en la inutilitat i acaben desmotivats i tornant a casa amb la cua entre les cames, sentint-se estafats per aquests suposats líders, que no passen de ser xarlatans professionals. Mentrestant anem perdent bons capitans i classe de tropa que han estat desactivats per aquest garbuix de mediocres.

  Tenim la mateixa disciplina i capacitat de cohesió que la mainada en un parc d’atraccions, i de vegades sembla que com a tal actuem. Però aquesta és desgraciadament una característica nostrada, i dubto que a aquestes alçades hi puguem fer gaire res. I doncs, què podem fer? Difícil pregunta, i encara més difícil trobar una resposta que no passi per crear noves coses, noves visions i noves crides fracassades a una unitat que s’està demostrant més complexe que la mítica recerca del Sangreal.

  Des de la meva modesta opinió intentaré esbossar una idea i vosaltres jutjareu. Primer analitzem la situació:

  Tenim un bon gruix de gent mobilitzada que es dedica a fer accions que arriben principalment a gent que ja està mobilitzada i a els ja simpatitzants a la causa, així que podríem dir que la seva principal utilitat és mantenir a aquest grup actiu, i que es reparteix entre gent implicada en els partits polítics i en organitzacions de la anomenada “societat civil”. Sovint trobem les mateixes persones en ambdós grups, emprant estratègies diferents i dispersant esforços, els uns en lluïment i els altres volent treure’n rèdit electoral. Tenim un altre gruix important de gent que veuen amb simpatia la idea però que es queden a casa esperant, i com a molt assistiran a un acte d’afirmació organitzat però sense implicar-se gaire o gens en la organització i participació i limitant-se a ser espectadors distants, però emotius.

  Volem arribar a aquells que són refractaris a aquesta idea mitjançant actes i parades al carrer, podria funcionar, però és imprescindible la voluntat d’aquesta gent refractària per aproximar-se a aquestes parades o per assistir a alguns actes, i perdoneu, però em sembla molt agosarat fiar-ho tot a aquesta suposada voluntat. I si ho fan és més que probable que tinguin una predisposició poc favorable a escoltar-nos amb la ment oberta. D’altre banda tenim una societat molt diversa i mesclada, és a dir en el entorn personal d’aquests mobilitzats per el SÍ, hi ha molts indecisos i fins i tot convençuts del NO, i seria molt més fàcil arribar a ells des d’un conegut que fer-los assistir a accions organitzades per desconeguts. L’inconvenient és que formar a tots els mobilitzats i donar els materials i coneixements per convèncer és complicat, també és cert que molts d’aquests tenen al seu abast tota la informació i estudis , i són els que porten anys assistint als actes.

  Quin és el problema? Jo crec que és d’actitud i llenguatge.

  Tenim una actitud reactiva, és a dir pensem i actuem com espanyols maltractats i no fem més que queixar-nos, protestar i indignar-nos davant les contínues agressions que rebem (des de l’òptica d’aquests que volem convèncer, que suposadament rebem), i és difícil que puguin prestar atenció a algú que sempre remuga, se sent víctima i maltractat. Intentem justificar el nostre objectiu basant-nos en el suposat maltracte que rebem, i per tant ho estem fent com a espanyols maltractats i descontents amb el govern de l’estat, i a més ho fem deixant que sigui aquest estat el que defineixi qui són els catalans, els habitants de la Comunitat Autònoma Catalana, i que com a tals ho som en tant que espanyols. Per tant difícilment veuran en nosaltres poca cosa més que rebequeries provincianes, actituds insolidàries i la voluntat d’imposar la voluntat d’una part al tot.

  Per avui ho deixaré aquí, ja que m’hauré d’allargar i crec que el problema que tenim d’actitud i de llenguatge es basa en el plantejament de per què volem el que volem, que us deixo dessota fins a la continuació d’aquest article, i que crec que ens ha de fer pensar, la resposta al plantejament correcte ens ha de donar llum a les nostres futures accions:

  Volem ser un NOU ESTAT lliure i sobirà perquè ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura.

  O bé:

  Ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura, perquè MAI hem abandonat la voluntat de TORNAR a ser una NACIÓ lliure i sobirana.

  Com podreu veure un plantejament és fet des d’una mentalitat espanyola, i l’altre no.

  

Cal recapitular i seguir avançant (II) (font original)

  En l’últim article vaig fer dos plantejaments de com encarar la lluita en la que estem immersos. Avui analitzaré el primer i les seves derivades, problemes i avantatges si n’hi ha, recordem-ho:

  Volem ser un NOU ESTAT lliure i sobirà perquè ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura.

  Aquest és el plantejament de la immensa majoria d’independències que han succeït. Una part d’un estat o país, desafecte amb el règim o la metròpoli a la que pertany, ja sigui colònia o part intrínseca de l’estat, decideix marxar i secessiona el seu territori i població, generant un nou subjecte polític i jurídic, un nou estat que ha de ser reconegut per la comunitat internacional per tal de poder entrar a formar-ne part, i és habitual que l’estat matriu s’oposi a la pèrdua de part del seu territori si és font d’ingressos i aleshores, generalment, es produeix un conflicte.

  En el cas que ens ocupa, el nostre, aquest conflicte no es planteja de forma bèl·lica o de revolta armada, s’argüeix el dret a decidir d’una comunitat, col·lectiu o poble a decidir el seu propi estatus, és a dir, si vol seguir formant part de l’estat al que pertany o constituir-se en un de nou, i el procés es pretén fer mitjançant un plebiscit de tota la població del territori en qüestió, que serà cridada a prendre la decisió democràticament.

  Tenim doncs diversos aspectes cabdals: el dret a decidir, el col·lectiu que el vol exercir i el marc legal on fer-ho.

  Comencem amb el primer, el Dret a decidir: no existeix, i per tant no en tenim. Perdoneu que sigui tant taxatiu, però cal que comencem a dir les coses per el seu nom. Com a DRET tan sols està enunciat, o en fase de debat i definició, cap tractat internacional, cap organisme internacional, cap estat el reconeix com a tal. En una societat emborratxada de drets com la nostra, on s’argüeixen com si fossin la pedra filosofal per a qualsevol reclamació, paradoxalment, ens volem emparar en un dret que no existeix com a tal, ja que per ser-ho ha de estar acceptat, reconegut i ha d’haver-hi algú que en sigui garant, i no és el cas. Que estigui enunciat, que sigui objecte de debat en cercles jurídics i polítics internacionals no vol dir que sigui efectiu. Per exemple, els famosos drets humans, que van ser proclamats fa segles, no van entrar a formar part del dret positiu, és a dir, a ser efectius, reconeguts i en certa manera aplicats com referents jurídics fins passada la meitat del s.XX, i segueixen sent vulnerats per tot el món, amb la aquiescència de les societats aparentment civilitzades i constituïdes com a garants dels mateixos.

  Altra cosa és que el proclamem i l’exercim unilateralment, i tinguem el coratge per fer-ho i defensar-ho per nosaltres mateixos surti el que surti, que està per veure, ja que estem començant a confondre les coses i perdent el nord. En certs entorns s’enuncia i defensa el dret a decidir com a objectiu de la lluita, perdent de vista que és tan sols un camí per assolir el veritable objectiu: l’alliberament nacional. És el problema de les societats èbries de drets i sense responsabilitats, el papanatisme arriba al paroxisme de pretendre que els demés et garanteixin el que desitges, i quant això passa deixes de ser una home lliure i et converteixes en esclau.

  Anem per el segon aspecte: el col·lectiu que té dret a exercir-lo és el punt més calent d’aquest debat internacional per definir el dret a decidir. I es que la clau de volta és com i qui defineix el “demos” representatiu que ha de exercir-lo, i en això no es posen d’acord. Nosaltres, en la nostra ingenuïtat, pretenem que aquest “demos” siguin els habitants de la Comunitat Autònoma Catalana, i evidentment l’estat espanyol considera que, en tot cas, ha de ser el que ells anomenen la “Nación Española”, és a dir tots els súbdits del rei d’Espanya, que és com la defineixen. Perquè així ho diu la font de tot el saber i de lo que és bo, la sacrosanta “Constitución Española”, que d’altra banda és el paradigma del paper mullat que s’utilitza per a tot. També diu que el territori espanyol és indivisible, i amb això ja estem al cap del carrer, ni tenim dret a dir res ni es pot separar una part del territori, punt i final. Com a catalans (nacionalment) som irrellevants, és la crua realitat.

  I com ja he dit que el papanatisme arriba a nivells de paroxisme, ens hem auto-convençut, gràcies a la nostra santa innocència, que Catalunya se circumscriu a les quatre províncies espanyoles i que els catalans som els habitants de les mateixes. I aquest és el error i la traïció més gran a Catalunya que hem pogut cometre, Catalunya és més que les quatre províncies. Si parlem pròpiament de Principat, inclou el que eufemísticament anomenem franja de ponent i que va ser separada per una divisió provincial espanyola, arbitrària i fruit de l’interès per fragmentar Catalunya, talment com fan ara amb la llengua. També inclou els territoris del nord, ara sota jou francès i, atenció, també inclou Ses Illes. Per altra banda, ni tots els habitants de la CA Catalana son nacionalment catalans (amb tot el dret de no ser-ho) ni tots els catalans són habitants de la CA Catalana. Estem permetent que sigui l’estat espanyol qui defineix el territori i la “demos”, és a dir exercirem el suposat dret a decidir, com a espanyols emprenyats, que en tot cas constituiríem un nou estat que poc o res tindria a veure amb Catalunya i la Nació Catalana.

  Que en cas de reeixir li podrem posar el nom que en plagui, evidentment, però no serà Catalunya, encara que ens entestem a creure’ns-ho. I no escolteu a aquells que s’atreveixen a dir que ara el que toca és preocupar-nos de nosaltres i després, quant siguem un nou estat, podrem ajudar a altres territoris dels antics Estats Catalans. És mentida, no hi podrem fer res. Qualsevol ingerència d’aquest nou estat -perquè senyors, ja serem un estat- en aspectes i problemes territorials d’altres estats (espanyol i francès, com a mínim) haurà de ser considerat com un ACTE DE GUERRA. Personalment ja m’estaria bé, però a part d’innecessari, haver de posar-nos en aquesta tessitura només pot respondre a tres causes: una imbecil·litat de manual, una declarada voluntat de traïció a la resta de la Nació, o simplement pel fet que ens considerem espanyols, hem renunciat a la catalanitat. I en aquest cas (que desgraciadament és el més plausible), fem el favor de deixar d’enganyar a la gent.

  En el suposat cas que reeixim i que constituïm un NOU ESTAT, es produirà la paradoxa que, en aplicació d’una decisió presa democràticament, imposarem una nova nacionalitat a unes gents que no ho volen. Li podem posar tots els cotons que vulgueu, que si doble nacionalitat, que si pondran renunciar-hi i tornar a ser espanyols, que si patatim o patatam. La crua realitat serà que: en l’exercici del dret a decidir li estarem conculcant aquest mateix dret a una part significativa de la població de la CA Catalana, en un punt tant sensible com la pertinència nacional, imposant-li una nova no volguda, encara que després ens inventem les martingales que se’ns acudeixin per arreglar-ho.

  Arribem al darrer del punts, el marc legal. Pretenem fer-ho dins de la legalitat espanyola vigent. Ho trobo demencial, demostratiu d’una pèrdua total i absoluta del sentit d’estat (d’estat català evidentment, de sentit d’estat espanyol anem sobrats). Senyors, primera línia del paràgraf primer del capítol primer de qualsevol manual d’independència coherent: S’ha de produir un trencament de la legalitat existent per tal que sorgeixi la legalitat del nou estat secessionista per, d’aquesta manera encetar un procés constituent. Set, punt i partit. No hem vingueu ara amb el cas d’Escòcia; va unir-se a Anglaterra voluntàriament en la “Union Act” i ara el que volen fer es retrocedir aquesta decisió. El seu estat forma part de la Gran Bretanya i ara vol marxar-ne de la mateixa manera, amb un pacte. No és el nostre cas, els Estats Catalans varen ser fulminats per la força de les armes, a sang i foc, i trepitjant i escopint sobre els cadàvers dels patriotes que els van defensar fins a la mort. Voler fer truita sense trencar els ous és impossible, a més d’una irresponsabilitat i una manera flagrant d’enganyar el personal.

  Apa, ja ho he dit, amb tot el respecte, això si. Ara tocaria analitzar el segon plantejament que us vaig enunciar, però ho faré en el proper escrit, i després les conclusions a les que arribo i que vosaltres jutjareu encertades o no.

  

Cal recapitular i seguir avançant (III) (font original)

  Ara que, amb l’article anterior, ja podem tenir les coses més clares en el que fa als greus inconvenients del primer plantejament, anem per el segon, recordem-lo:

  Ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura, perquè MAI hem abandonat la voluntat de TORNAR a ser una NACIÓ lliure i sobirana.

  Tornar a ser, aquesta és la clau de volta de tot plegat. No som un bolet que ha sortit com una reacció a la actual crisi econòmica, ni tenim la voluntat de marxar d’un estat que s’esfondra a una velocitat de vertigen per així salvar-nos de la desfeta general. Volem tornar a ser l’estat que érem i mai hem renunciat a ser. Les reclamacions, revoltes, aixecaments, pronunciaments per aquest motiu han estat constants des de 1714 i la repressió per aquest motiu brutal, el gran error que hem comés a partir de l’inici del segle XX ha estat canviar l’enfocament d’aquesta reclamació i convertir-la en una lluita per aconseguir autonomia i reconeixement dins l’estat espanyol. Aquest és un greu error tant de la esquerra, recordem que ERC va néixer com partit regionalista i autonomista, com de la dreta hereva de la Lliga Regionalista, que oblidant les reclamacions de les Bases de Manresa que demanden tornar a la situació anterior a Nova Planta, accepta un encaix a Espanya amb la pretensió de canviar-la. La renúncia palmària a la integritat territorial de Catalunya, i on s’accepta Catalunya com a divisió administrativa d’Espanya, les quatre províncies, es produeix en el Projecte de Constitució de la República Catalana que es va fer a l’Havana (Cuba) el 1928.

  En aquesta pèrdua de visió crec que hi té molt a veure la mentalitat de la “Renaixença” que va propiciar la idea que renaixíem després d’un període de decadència de Catalunya els segles XVI,XVII i XVIII , quan la realitat és tossuda a demostrar-nos que va ser tot el contrari. Catalunya va ser aquells segles un dels estats més cosmopolites, rics, pròspers, avançats i refinats del món de l’època. A més aquesta prosperitat no era exclusiva de la cort (que no n’hi havia) sinó que s’estenia a gran part d’una població activa, dinàmica i emprenedora que estava en l’avantguarda d’Europa. Prova de tot això són les grans i luxoses construccions arreu del territori català (no només del principat) tant particulars com civils i religioses, i que no es troben, per exemple, a Castella fora de l’entorn de la corona.

  En aquest plantejament hi ha dos punts claus que cal explicitar, el primer és que ja érem un estat i sempre ho havíem estat, i segon que mai hem acceptat de grat haver estat forçats a deixar de ser-ho per la força de les armes, el terror i el genocidi cultural i dessagnat físic a que des de llavors estem sotmesos, i que no hem deixat mai d’intentar tornar a la nostra situació normal, ser un estat.

  Primerament, cal deixar clar que no érem un Estat-Nació com els nostres referents més propers, que són estats creats per el poder polític d’un rei que és el que genera la pretesa nació, el tan tristament conegut “Dios, Rey, Pàtria”. En el nostre cas l’estat el definia la pròpia nació, no el poder del rei, érem una Nació-Estat. És a dir: no érem un estat per sobirania del monarca, sinó per sobirania de la Nació Catalana, a la que estava sotmès fin i tot el poder reial. De dret això és així des de la Cort de 1283, quan a Catalunya només és pot legislar en Corts, el rei no te potestat per promulgar lleis ni decretar impostos sense la autorització de les Corts representatives de la Nació. Cert és però que, de fet, això ja és produïa des de molt abans, però és en aquesta data on queda explicitat a les nostres Constitucions. Des d’aquest moment ja es produeix una evolució de l’Estat Català independent del monarca de torn, que ho és com a Príncep de Catalunya i que ha de jurar les lleis de la Nació i ser acceptat en Corts per poder ser-ho. Érem un estat on ja es produïa una separació de poders i monarquia constitucional molt abans que ho enunciés Montesquieu l’any 1748: Les Corts Catalanes n’era el legislatiu, la Diputació del General o Generalitat n’era l’executiu (efectiu des de 1420, aprox.), i el judicial gaudia d’independència, l’exemple més significatiu és el Tribunal de Contrafaccions, que guardava el compliment de les Constitucions i pledejava si calia fins i tot contra el rei, i guanyava!

  Una Nació d’homes lliures, responsables i compromesos que assumien els deures de construcció, govern i defensa de la Pàtria.

  Érem un estat de dret on les lleis garantien la seguretat de tots els ciutadans, la inviolabilitat del domicili i correspondència, la seva igualtat davant la llei,etc… de fet es va crear un torn d’ofici pagat per l’estat per garantir la defensa de tots els ciutadans que no se la poguessin costejar. No es podien alienar els bens de ningú sense sentència judicial ferma i es garantien els drets processals. És a dir, abans del s.XVIII no es podia produir a Catalunya el desnonament d’un particular sense sentència judicial ferma i amb totes les garanties! Al s. XXI això és encara una quimera al país en el que estem forçats a estar. Podríem estar pàgines i pàgines demostrant i posant exemples que expliciten fora de tot dubte aquesta realitat d’estat que tenia el Principat i la resta d’Estats Catalans, però no és ara el lloc ni el moment, la realitat és que Catalunya era un subjecte polític i jurídic internacional, que signava tractats en nom propi amb els estats i reialmes de la època, que enviava i rebia ambaixadors, etc.. És a dir ja era reconegut com a tal.

  El principat va ser el darrer estat espanyol (entès com gentilici geogràfic) lliure, després tot ha estat una dominació borbònica i de la oligarquia rapinyaire afí sobre el territori i les persones.

  El segon punt a tenir en compte és que no hem acceptat mai el fet d’estar sotmesos, i de diferents formes i maneres hem continuat ininterrompudament treballant i lluitant per recuperar l’estat i les estructures d’estat que ens van arrabassar amb la connivència de tots els estats europeus. I aquest punt ha de quedar molt clar: El decret de Nova Planta és una flagrant violació i incompliment del Tractat d’Utrecht, signat per totes les potències europees que disputaren aquella guerra, i que a més és un dels tractats que generen i inicien el dret internacional actualment vigent.

  És a dir:

  La estricta observació del dret, les lleis i els tractats internacionals implicarien la devolució de l’estatus d’Estat i membre de la comunitat internacional a Catalunya.

  Les potencies europees varen mirar cap a un altre lloc i van permetre l’anorreament de Catalunya a canvi de beneficis i per interessos propis, ja que una Nació-Estat com Catalunya, que es governava a si mateixa, era una amenaça per a aquells ja configurats Estats-Nació al servei d’una monarquia. En el cas d’Anglaterra, el principal garant dels nostres drets en compliment del Tractat de Gènova, a canvi de Menorca, Gibraltar i el comerç d’esclaus negres amb Amèrica.

  Per fer un resum dels intents de recuperació de l’autogovern perdut podem citar: la no acceptació del Tractat dels Pirineus de 1659 a les Corts Generals de 1702 presidides per Felip IV de Borbó, el Memorial de Greuges de 1760, a les Corts de 1789 els diputats dels ajuntaments catalans s’auto-anomenen diputació de Catalunya i reclamen la autonomia perduda, aquell mateix any es produeix un aixecament popular a Barcelona que es coneix com a Rebomboris del Pa, que es va estendre a Mataró, Vic o Sabadell i que constitueixen un precedent clar de la revolta que es produeix al país veí del nord i que es coneix popularment com Revolució Francesa, en el cas Català fou sufocada amb una ferotge repressió per part d’unes tropes amb 70 anys d’entrenament constant i continuat en aquesta tasca, comandades per el comte d’El Asalto. Després es restaura el govern propi de Catalunya per part de Napoleó, l’exèrcit imperial surt de les ciutats catalanes amb tots els honors, armats i desfilant. Durant el segle XIX i després de la dura repressió de Ferran VII, els carlins catalans s’aixequen per tornar a la Nació les seves lleis i el seu Estat anterior, a finals de segle les Bases de Manresa. Tot això en un segle XIX on Catalunya està més de dues terceres parts del temps en estat d’excepció. Com podeu comprovar no hem deixat mai de voler TORNAR A SER UN ESTAT.

  Els nostres drets històrics, que ens reconeix fins i tot la “Constitución Española” com a preexistents a la pròpia Espanya (en la docta opinió de Miguel Herrero de Miñón, redactor de la mateixa) són precisament les Constitucions de Catalunya on la Sobirania és de la Nació, és a dir l’ESTAT CATALÀ.

  No serem un Nou Estat d’Europa serem el Més Vell Estat d’Europa, de nou.

  Es tracta d’explicar la continuïtat del subjecte polític i jurídic conegut com Catalunya de 1714 a l’actualitat, això internacionalment és molt fàcil d’explicar, de fet és exactament el que planteja la diplomàcia pública catalana DIPLOCAT a la opinió pública internacional. Serem aquella Catalunya amb la que molts d’ells havien signats tractats i mantenien relacions diplomàtiques i comercials normals.

  No hem de marxar d’Espanya, és l’estat espanyol qui ha de marxar de Catalunya, de TOTS els Estats Catalans.

  En el proper article abordarem les conclusions.



» Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)



Cercle Català d'Història
Fotos: M. Miró

 

 
 
Subscriu-te i reb
tota la informació
E-mail:







Translation in real time
TRADUKKA




Pals tenia port al s.XV !
"Pals tenia port al s.XV !"





L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom: Nota de premsa
"L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom"
Nota de premsa





L'enigma Colom
"L'enigma Colom" de Maria Carme Roca
(e-Botiga)





Productes MÍTIC

Merxandatge
MÍTIC Serveis Culturals





Granja Cristall - Palamós
Granja CRISTALL
El nou espai del Cercle Català d'Història a Palamós