Inici  |  Contacta´ns  |  Mapa del web  |  Enllaços Merxandatge  |  Hemeroteca  |  Cerca avançada
CCH

 

  El CCH

Quí som?
Principals col·laboradors
Principals activitats
Les conferències
Cafè-tertúlia Bcn
Cafè-tertúlia Palamós
Les rutes guiades
Productes i serveis
Fes-te'n soci

  Àrees de recerca

La marina catalana
El domini de la Mediterrània
Els grans descobriments
Cartografia amagada
Temps de guerra i repressió
1462 - Guerra civil catalana
1640 - Guerra de separació
1714 - Guerra de successió
1808 - Guerra del francès
1936 - Guerra civil espanyola
Imaginari català
Imaginari gràfic
Llegendari
Evocacions
Recreacions
Poetes catalans
Els segles d'or
Literatura amagada
Pensament català

  Grans projectes

Homenatge a Colom
i a la marina catalana

2008
2009
2010
2016
Cicle de conferències
sobre la marina catalana

2009
2010
Campanya gastronòmica
Menú: l'Amèrica de Colom

2010
54 Congrés Internacional d'Americanistes
2012
Cicle de conferències
actes Tricentennari BCN

2014
Cicle de conferències
actes Tricentennari Palamós

2014

  Documentació

Cal saber
La biblioteca
Historiografia
Narrativa històrica
Activitats

  Veu pròpia

Editorial
L'entrevista
La crítica

  Multimèdia

Àudio - Vídeo - Powerpoint
Youtube - Facebook
cch
 

Envia a un amicEnvia a un amic

Conferència: “Catalunya en una guerra d’abast mundial. L’aposta catalana per l’arxiduc Carles (1700-1706)”, amb Antoni Muñoz (Investigador i escriptor)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"




Índex:




  La segona conferència del cicle organitzat pel Cercle Català d'Història i que duu per títol, "CATALUNYA, HISTÒRIA D'UNA INDEPENDÈNCIA. Abans i després de 1713" va anar a càrrec del professor i investigador Antoni Muñoz. La seva conferència, amb el títol de "Catalunya en una guerra d’abast mundial. L’aposta catalana per l’arxiduc Carles (1700-1706)", es va celebrar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona (c/ de l'Hospital núm.56), el passat dijous 17 d'octubre de 2013 a les 7 de la tarda.



» Resum de la conferència (a càrrec d'Antoni Muñoz, investigador i escriptor)

Canvi dinàstic

  El primer de novembre de 1700 mor el darrer Àustria, nomenant com a successor seu al duc d’Anjou. Aquesta decisió arriba condicionada per les pressions de Lluís XIV i pels interèssos de bona part de l’aristocràcia castellana.

  El consell de Cent rep poc després una carta de la reina demanant que fes alguna demostració de joia pel nomenament de Felip V i la resposta del consell, comunicada al virrei, va ser que no podien fer cap demostració de joia pel dol per la mort de Carles II. I fins quan el consell de Cent rep la invitació del capítol de la catedral de Barcelona per assistir a la celebració d’un acte, el 19 de desembre, per celebrar la vinguda del nou rei, s’excusa dient que no tenen gramalles de festa i no hi ha temps per confeccionar-les.

  Aquests fets indiquen la reticència amb què es rep al Principat l’arribada de Felip V com nou rei, al qual les institucions catalanes sempre anomenen Felip IV d’Aragó.

  

El nou virrei

  El 23 de gener de 1701 va ser nomenat com primer virrei del Borbó el duc de Palma, però dos membres del Consell de Cent, Sans i Reverter, van anar a trobar Palma a Sarrià comunicant-li que no poden acceptar el seu jurament perquè encara no ha pogut presentar-se al rei el seu ambaixador, Francesc de Miquel i Descallar, i que el Consell havia decidit enviar com nou ambaixador per presentar-se davant del rei a Pere Ribes i Boxadors i el Braç militar havia també nomenat, pel mateix efecte, a Felip Ferran.

  Dies després comuniquen a Descallar, per ordre del rei, que en un termini de 24 hores abandoni Madrid i les seves rodalies. S’instal.la a Guadalajara. Ribes i Ferran són aturats a Saragossa.

  Felip V va comunicar els consellers que complirà les Constitucions quan pugui anar a Barcelona i que de moment no prendrà cap mesura de càstig per no acceptar el jurament del seu virrei. Davant la decisió reial de mantenir els privilegis, la Ciutat decideix acceptar al nou virrei, jurant el seu càrrec el dia següent 2 de març.

  Ribes i Ferran, després de moltes irregularitats judicials, son autoritzats a poder sortir de Saragossa el 27 de març. A l’acomiadar-se del virrei d’Aragó aquest els digué que Barcelona havia fet a la fi el què deuria haver fet des d’un principi. Els ambaixadors li van respondre que això era mentida i que el consell de Cent i Braç militar havien complert les Constitucions al peu de la lletra. Llavors el virrei respongué que a Madrid, possiblement, estaven mal informats. Cosa que aprofitaren per insistir en la paradoxa que si estaven mal informats i no els havien deixat passar per informar de manera correcta, això volia dir que quelcom passava.

  Per altre banda, Descallar serà autoritzat per tornar a Madrid, el 16 d’abril.

  El duc de Palma va informar tot seguit a Felip V dels noms de les persones que li van impedir de fer el jurament la primera vegada, però el monarca mana que essent tan propera la visita a Catalunya se suspengui el desinsacular-los, de moment. Això sí, mana que les cartes de resposta al consell de Cent i al Braç militar les rebin per ma del virrei.

  El 14 de març Felip V és proclamat rei d’Espanya a Madrid. Hi ha focs artificials al llarg de tres dies per celebrar-ho. 

  Tres mesos després el consell de Cent rep la notificació del monarca indicant-los que convocarà Corts en la ciutat de Barcelona, atès que anirà a rebre a la seva promesa, Gabriela de Savoia.

  Portocarrero resta a Madrid com home fort del govern.

  Tot seguit el consell d’Aragó dóna un curs accelerat al nou monarca sobre el govern de Catalunya.

  

Convocatòria de Corts

  Primer cal enviar les convocatòries a Corts assenyalant dia i hora. Els convocats seran al voltant de cinc-centes persones. A l’arribar a Barcelona serà obligat a jurar els privilegis i gràcies atorgades a la Ciutat, en presència dels consellers, en un cadafal que es prepara a la plaça de Sant Francesc. Tot seguit, a la seu del palau reial, haurà de jurar les Constitucions de Catalunya davant dels tres Braços i, a continuació, aquests li prestaran jurament de fidelitat. A partir d’aquest moment comencen les deliberacions en los Braços, que com tot ho fan per votació és costum que les Corts es dilatin. 

  Qualsevol pot posar dissentiment sobre qualsevol qüestió, i les Corts s’aturen fins que es resolgui. La situació s’aclareix per un pacte, però si hagués moltes protestes el rei pot manar al seu fiscal que totes les despeses de les Corts aturades siguin a càrrec de la persona que ha presentat el dissentiment. 

  Les Corts de 1626 i 1632 no foren concloses. Si hi ha moltes complicacions, el monarca pot canviar-les de lloc amb tal que disposi de dues-centes cases, però aquesta mesura també endarreria el concloure-les.

  El consell d’Aragó informa el monarca sobre les possibles peticions que faran els Braços.

  La primera cosa que demanaran és el retorn de les insaculacions. L’opinió del Consell és que això cal negar-lo radicalment perquè és l’únic fre que té el rei per evitar que els catalans prenguin decisions que limiten la sobirania reials.

  La segona pretensió que plantejarà el consell de Cent es tornar a disposar del control militar de les portes de la Ciutat:

  "No se dilata el Consejo en ponderar à VM. los inconvenientes, que resultarían de esta Concesión, por ser muy notorios los que pueden sobrevenir de poner las Armas en las manos de los naturales"

  La tercera pretensió serà que els consellers estiguin coberts davant el rei. No hi ha cap problema però seria preferible que es posin el barret quan el rei els ho digui.

  La quarta demanda serà que sa majestat juri com rei de tot el Principat, incloent-hi Rosselló i Cerdanya. No hi ha cap problema perquè bona part dels monarques porten títols de territoris que no disposen, i és un afer formal.

  El Braç Eclesiàstic pretendrà com punt cinquè la supressió del Tribunal del Breu Apostòlic. Fet que cal negar des de bon principi perquè és el tribunal que condemna la dissidència de capellans, bisbes i prelats.

  En el punt sisè estaran d’acord de recuperar el dret de guerra que serveix per pagar el sou del virrei i dels ministres. No convé cedir en aquest punt.

  Pel setè voldran limitar la Inquisició a assumptes de fe, perquè darrerament aquesta institució actua com part en afers que afecten a ministres i familiars d’ella en causes civils o criminals. Sobre això el consell no es pronuncia, sempre que no fos un obstacle per ajornar les Corts.

  Pel vuitè voldran intervenir en el jutge de les contrafaccions que està sense regular. Aquest punt pot ser de gran perjudici a sa majestat.

  Finalment, després d’haver passat cent anys sense Corts, bona part d’ells en guerra, amb problemes d’allotjaments de soldats, territoris arrasats i despesa gran de les institucions sorgiran múltiples plets demanant a canvi títols de major estimació dels que ara gaudeixin.

  Després li expliquen qüestions de protocol.

  Felip V els digué que estaven molt ben explicats els punts en els quals no es deu transigir, però que li ho recordin a l’hora de començar les Corts, que convoca pel 9 de setembre.

  Suposem que el consell d’Aragó no es devia refiar de la memòria del monarca ni de si havia entès les explicacions donades i quinze dies després hi torna, insistint més detalladament sobre algunes de les qüestions.

  

  Un conflicte universitari

  Les oposicions a catedràtic de filosofia de la universitat de Barcelona són conflictives. La cara visible del problema és la distribució de les càtedres de filosofia entre la universitat i el col·legi de Cordelles (jesuïtes). 

  El consell de Cent planteja que tots els catedràtics de filosofia siguin del corrent de Tomàs Moro i els jesuïtes son partidaris de la filosofia del pare Suárez. Això passa a la història com la polèmica entre “tomistes i suaristes”. 

  Però deixant de banda l’enfrontament acadèmic entre tomistes, que consideraven com base intel·lectual Aristòtil, i suaristes, per qui Aristòtil no és rellevant i no l’estudien, el conflicte autèntic és de tipus polític i enfronta el consell de Cent i el rei sobre el control de la universitat.

  El consell de Cent tenia un reial privilegi de Joan II, de 1319, on el rei atorga a la ciutat el poder decisori en tot allò que pogués ser d’utilitat i conveniència a la Ciutat. Per altre reial privilegi del rei Alfons, de 3 de setembre de 1450, es dóna poder al consell de Cent per establir uns estudis generals o universitat amb facultat de fer en aquesta totes les ordenances i disposicions per regular l’ensenyament. A més que totes les despeses les pagava la Ciutat. I l’escola triada per impartir els estudis de filosofia va ser la tomista.

  Pel mes de maig de 1701, Felip V encara no havia arribar a Barcelona i els alumnes de Cordelles van provocar aldarulls agredint als alumnes de la Universitat, que era al seu costat, a la Rambla, arran d’una conferència de filosofia que s’havia anunciat. Suposaven que amb l’arribada del nou monarca podrien canviar la situació acadèmica.

  El virrei Palma va comunicar l’incident i Felip V, sense estar assabentat de les circumstàncies ni del fons de la qüestió, mana suspendre totes les oposicions a càtedres de filosofia el 28 de maig.

  Els consellers van prendre la decisió de suspendre totes les oposicions de qualsevol assignatura i paralitzar la vida universitària.

  El rei per carta de cancelleria, 9 de setembre de 1701, i consultada l’Audiència ordenà que només se suspenguessin les de filosofia i més endavant aquestes càtedres havien de ser tres tomistes i tres suaristes. Amenaçant al rector, els consellers i el rector de Cordelles amb multes sinó ho complien.

  El 2 d’octubre de 1701, Felip V arriba a Barcelona i és rebut per representants de les institucions.

  Deu dies després, el 12 d’octubre que una notícia s’escampa per la ciutat: el rei no es ficarà en l’afer de les càtedres i es manté la situació anterior. Una alegre i cridanera manifestació d’estudiants i professors va fins a Palau per agrair al rei aquesta decisió. El mateix dia, a les quatre de la tarda s’obren les sessions de les Corts al monestir de Sant Francesc.

  El 22 d’octubre, els ministres del consell d’Aragó acorden deixar sense càstig els estudiants pels incidents, però criden el rector i els catedràtics per comunicar-los el disgust del rei per la seva actuació i notificar-los que la propera vegada es prendran mesures contra ells. Fan el mateix amb els consellers i el prior de Santa Caterina que, segons el consell d’Aragó, són els inductors de la difusió de rumors que els eren favorables, essent aferrissats partidaris de la doctrina tomista.

  

  Les Corts de 1702

  Deixem ara el conflicte de les càtedres i passem a les Corts. Entre els tres braços es van presentar 19 dissentiments. La resistència més aferrissada va ser sobre el Tribunal de Contrafaccions, qüestió sobre la que van signar el dissentiment tots tres Braços, vencent les discrepàncies del braç eclesiàstic que inicialment no volia implicar-se en aquesta qüestió.

  El 21 de novembre Ubilla, secretari del despacho universal, va convocar els ministres del consell d’Aragó per informar-los de la proposició que va fer el braç militar. El tribunal s’havia de formar amb el canceller i el regent de l’Audiència per un cantó i per l’altre amb el protector del braç militar i altre membre de dit braç, els consellers primer i segon i l’arquebisbe de Tarragona o en la seva absència l‘eclesiàstic més antic que es trobés a Barcelona. Ubilla, bocabadat, va exclamar que el tribunal seria cinc a dos a favor de Principat. Per això havia de consultar-lo amb el consell d’Aragó.

  El regent Rull, amb qui estarien d’acord la resta dels ministres, manifestà que aquest punt és d’extrema importància per a la sobirania del rei i només hi ha dues alternatives: aturar les Corts per intentar arribar a un altre model de tribunal de contrafaccions o dissoldre-les com es va fer en altres ocasions.

  Però per altra banda interessa a la monarquia finir les Corts per obtenir el donatiu voluntari, que és l’objectiu que va tenir sa majestat per a convocar-les. El rei pot ajornar la seva conclusió uns dies, per intentar assolir, amb els seus intermediaris, acords respecte de les 19 protestes o dissentiments interposats. En alguns casos es pot concedir el que es demana, en d’altres es pot negociar i concedir amb limitacions i hi ha demandes que el rei no vol acceptar de cap de les maneres.

  Les despeses derivades de la celebració de Corts a Barcelona són considerables, així que només resten dos camins viables: negociar allò que sigui possible en les qüestions importants sense perdre la regalia del rei o comunicar per escrit a les institucions catalanes que el rei hi ha d’absentar-se i tornarà més endavant per a concloure les Corts.

  El 3 de desembre, atès que no s’aconseguia cap acord, Ubilla diu que caldrà enviar la petició a Madrid per a què l’estudiï el Consell d’Aragó. Els Consellers van respondre que s’havia de decidir a les actuals Corts a Barcelona.

  Es va arribar a un acord: sobre les desinsaculacions el braç militar inclouria una petita clàusula consistent que els desinsaculats havia de ser amb causa i procés, i que els que es trobessin desinsaculats siguin reintegrats a les seves bosses.

  Recuperació de l’impost de la Nova Ampra o dret de guerra i el que és més important el tribunal de les contrafaccions restà paritari, format pel regent, el canceller i altre ministre, per l’altre cantó el protector del Braç militar, el conseller en cap i l’arquebisbe de Tarragona o bé el canonge més antic. Així resulten nomenats Calderó, Anglasell, Magarola, Torrelles, Boneu i Joan Lasaca, el canonge més antic que es trobava a Barcelona. Sense adonar-se’n o consentint-lo perquè no els restava més remei per a cobrar el donatiu, l’acord era tota una revolució. Les sentències dictades no tenien apel·lació, ni tan sols pel rei, en cas d’empat es triava per sorteig la persona que donava el seu veredicte, i fins i tot encara que el sorteig recaigués sobre un dels representants del rei, com la resolució era pública el seria difícil de viure a Barcelona segons quina fos la sentència.

  Ara bé la qüestió dels allotjaments dels soldats als pobles restà sense regular.

  Fem un petit comentari sobre l’impost de la Nova Ampra. Aquest impost fou establert per la Junta de Braços de 15, 22 i 28 d’octubre de 1640, quan l’exèrcit espanyol estava a punt d’envair el Principat, gravava els barrets, els teixits de seda, el joc de cartes i altres activitats que llavors es veien com un luxe. Vigent fins a l’any 1661 doncs el 24 de febrer del mateix any el monarca autoritza que podia seguir la seva recaptació si d’ell es pagava el sou del virrei i els ministres de la Audiència, atès que era un impost establert fora de Corts i sense consentiment reial.

  Però cinc mesos després, el 25 d‘agost de 1661, per consell del virrei Mortara Felip IV va decidir que dins de les disposicions reservades per a ell en 1652, també restés inclòs dit impost en elles.

  Així van concloure les Corts el 14 de febrer de 1702 oferint els tres braços un donatiu d’un milió i mig de lliures, a pagar en set anys. Aquesta conclusió apressada de les Corts resulta de la pressa del monarca per cobrar el donatiu, havent començat les topades militars a Itàlia i albirant-se imminent la guerra.

  

  Incompliment de les Constitucions

  El rei s’embarca el 8 d’abril 1702 a les onze del matí cap Itàlia i és acomiadat pels Comuns. I la reina marxa el dia 10 cap a Castella. Jurant novament el seu càrrec, en no ser-hi el rei, el virrei comte de Palma. El maig de 1702 s’inicia la guerra de Successió: Anglaterra la declara el 14; l’Emperador, el 15 de maig; i tot l’Imperi, el 28 de setembre. França per la seva banda la declara públicament el 3 de juliol.

  Només publicar-se les Constitucions van notar les institucions catalanes el recel i el poc interès dels representants del rei en formalitzar el que s’havia aprovat a les Corts. Ho escriu la Junta de Braços a la reina:

  "se reconoció que sus disposiciones fueron poco aplaudidas de algunos ministros y officiales reales a quienes comprehendían, manifestándolo en su inobservancia"

  El 6 de maig va enviar la Ciutat a Josep Duran per entrevistar-se amb el rei a Luzzara, denunciant el decret sobre la suspensió de les càtedres, l’abús sobre el vet a les insaculacions, el tribunal de contrafaccions encara no ha pogut reunir-se i el no retorn del dret de la nova Ampra. Roman a Luzara mes i mig i el rei no el rep.

  La Diputació convoca les sis persones que han de constituir el tribunal de contrafaccions a reunir-se assenyalant lloc i dia. Es reuneixen però els representants de l’Audiència al·leguen que està per aclarir com han de jurar ells els seus càrrecs i es dissol el tribunal sense prendre cap resolució.

  Fins al 3 de juny els diputats fan instàncies al virrei i als interessats que el regent hauria de jurar davant del virrei i els altres dos davant del regent, sense aconseguir res. El 8 de juny, dia previst per una nova reunió, resulta que Magarola està malalt i és substituït per Pere Amigant. A més per ordre dels ministres de la Cort criden urgentment a Calderó a presentar-se a Madrid.

  A primers de juliol el síndic requereix els sis membres presents a Barcelona a fer una nova reunió. Els tres representants reials responen que aniran a formar el tribunal quan el rei nomeni la persona davant la qual han de jurar. El consell d’Aragó comunicà a Palma i aquest als diputats que havien fet bé en no acudir perquè totes les propostes de la Diputació han de passar abans pel virrei.

  Però de Luzara estant i aconsellat per Agustí de Copons, membre del braç militar que l’acompanya, Felip V escriu a Portocarrero i Montalto, president del consell d’Aragó. desautorizant-los d’haver cridat a Calderó a Madrid. El rei sorprèn el govern de Madrid amb aquestes paraules:

  "que siendo esta materia tan descubiertamente dirigida a vulnerar lo que Tuve por conveniente Resolver en aquellas Cortes y hacer de menos valor mis determinaciones, se de motivo de Resentimiento â aquellos Naturales y â que falten al cumplimiento de lo que ellos ofrecieron, para que enteramente se experimente en todo la confusión â que se dirigen estas disposiciones, y así mando al Consejo se abstenga de hacer tales Representaciones, atendiendo a que su primera obligación es el mantener lo que yo hubiere Resuelto en cualquiera materia".

  Evidentment les classes particulars que li va impartir el consell d’Aragó no havien estat compreses per un jovenet que llavors tenia dinou anys. Doncs, per al consell d’Aragó si s’havia de consentir en algun dels punts importants després calia prendre la mesures necessàries per a què no es portés a la pràctica.

  Per això passsen set mesos des de la conclussió de les Corts abans no s’aconsegueixi reunir el Tribunal, el 22 de setembre de 1702. S’hi presenten Calderó, Anglasell, Magarola, Torrelles i Feliu Boneu, excusant-se Lacasa per causa de la seva edat i malaltia.

  El 22 de setembre Palma escriu a la Diputació que abans de manar a Lluís Alemany Descatllar, regent de la reial tresoreria, retornar al consistori el dret de la Nova Ampra, cal que paguessin el seu sou i el dels ministres provincials. Increïble si l’impost no havia retornat encara a la Diputació, això volia dir que l’estava cobrant la hisenda reial i per tant d’ell cobraria el virrei i els ministres. La petició de Palma de cobrar el seu sou dues vegades alhora no tenia sentit, sinó formés part de l‘intent de les institucions borbòniques d‘ajornar la creació del Tribunal de Contrafaccions.

  A finals d’octubre va rebre el consistori de la Generalitat una carta, per ordre del rei, manat el comerciant Arnold Yaguer sortir d’Espanya i Catalunya. A les nou de la nit els diputats lliuren una carta al virrei demanant-li revoqui l’ordre d’expulsió de Yaguer per estar domiciliat a Barcelona des de fa trenta anys, casat amb una catalana, amb fills catalans, amb propietats a Catalunya i Barcelona i nomenat ciutadà honrat per Carles II. El consell de Cent fa la mateixa representació al virrei al·legant que l’expulsió de Yaguer va en contra de les Constitucions.

  El braç militar va instar la Diputació que el cas Yaguer passi al tribunal de Contrafaccions.

  Durant el mes de novembre les institucions catalanes presenten una munió de constitucions, usatges i costums demostrant que és il·legal l’expulsió de Yaguer.

  El 5 de desembre el rei escriu a la Diputació dient-los que a la seva entrada en Barcelona no s’escorcolli la seva roba, ni la de la seva família ni la dels seus mossos, petició anticonstitucional.

  El consell d’Aragó es va ratificar l’11 de desembre de 1702 el bandejament d’Arnold Yäguer i el consell d’Estat del 13 de desembre ho va ratificar també.

  Van estudiar les cartes de Palma i de l’Audiència de Catalunya, al·legant aquesta que: primer la sobirania reial estava per sobre les constitucions; segon, que si el cas passés al tribunal de contrafaccions una matèria tan important restaria aventurada a un sorteig. Ara bé estant els comuns tan obstinats en passar aquesta dependència al tribunal de contrafaccions que tenia por de les conseqüències de procedir en aquests moments a dita execució. El comte de Fuensalida manifestà a la reunió del consell d’Estat:

  "de modo que VM. se hallará precisado (si quiere conservar aquel Dominio) a convocar las Cortes para Revocar todo lo concedido en estas; ô usar de Remedios violentos"

  Montijo digué que si tinguessin força militar es procediria a l’expulsió i amb ell tots els que van recolzar, però sense força seria difícil portara terme.

  El 20 de desembre a les quatre de la tarda arribà el rei a la Ciutat, procedent de la guerra d’Itàlia, i troba protestes per tot arreu: El cas Yager, la continuada suspensió de les càtedres de filosofia i les insaculacions d’aquest any (39 persones no proposades per la Ciutat van ésser nomenades, totes elles familiars o amics d’algú ministre de l’Audiència).

  La Diputació li va entregar un memorial on va denunciar al virrei i els ministres d’obstaculitzar la formació del tribunal de contrafaccions, va denunciar al consell d’Aragó que després de deu mesos de concloure les Corts encara no havia resolt passar a la Diputació el decret de la nova Ampra.

  Felip V no va respondre al memorial però va demanar a la Diputació aixecar un terç d’homes per anar a combatre on calgués. La Diputació respondria que no ho podria fer perquè és inconstitucional doncs com obliga el capítol XII d’aquestes darreres que defineix l’aixecament d’un terç només en cas d’invasió del Principat.

  El rei se’n va cap a Madrid el 23 de desembre a les nou del matí fent nit a Montserrat.

  Des començament de l’any 1703 les institucions catalanes van insistir i repetir a Palma que el cas Yaguer passés al tribunal de Contrafaccions.

  El 3 de març Palma dona ordre per a fer una lleva al Principat de cent artillers. Demanda a la què es nega la Diputació per inconstitucional.

  El virrei envia una carta de cancelleria manant els diputats i els consellers que no comparteixin les instàncies que fa el brac militar sobre l’expulsió de Yagüer, imposant-los una multa de dos mil lliures a cadascú sinó obeeixen. A Felicià Cordelles, protector del braç militar, se li comunica per cancelleria un altra multa de dos mil lliures, a pagar dels seus béns, si torna a insistir en la formació del dit tribunal. 

  La topada constitucional és un fet.

  

  Resistència de les institucions catalanes

  Malgrat les amenaces rebudes, durant l’any 1703 la Ciutat, la Diputació i el Braç militar presenten un front comú contra l’Audiència, contra el veguer de Barcelona i contra el virrei. Defensen en Yager, i el Consell de Cent convoca les oposicions a les càtedres de filosofia en contra de l’ordre del rei. El comte de Palma es limita a dir

  "que lo sentiría mal su majestad… y seria bueno que se suspendiese la resolución había tomado ese Consejo de Ciento".

  Però la Ciutat continua endavant i fa les oposicions de les sis càtedres durant els mesos de juny i juliol.

  El 8 de juny, alhora que les institucions catalanes continuen pressionant Calderó, Anglasell i Magarola sobre l’afer de Yaguer, arribà a Barcelona una nova resolució del rei de l‘1 de juny. En ella deia que tenint en compte les instàncies de la Diputació, del Braç militar i dels consellers sobre la conveniència de permetre a Yagüer romandre en el Principat, ho consentia de manera provisional.

  El tribunal de contrafaccions només es reunirà pronunciant sentència en dos casos: la primera el juny de 1703, contra el notari Antoni Batlle que sense estar col·legiat havia fet tasques per a l’Audiència i tenia bufet dins d’ella; i la segona en agost de 1703, contra els escrivans de manament per haver cobrat més d’allò estipulat quan fan per escrit les sentències ja dictades.

  Davant la desfeta de l’esquadra francesa a la badia de Vigo les monarquies borbòniques necessiten fusta per construir una nova flota i el consell d’Estat aconsellar al rei el 23 de juliol de 1703 que, malgrat les Constitucions, tregui tota la fusta que es pugui del Principat. Consell acceptat pel Borbó.

  El monarca signa un decret l’1 de setembre adreçat a la Diputació que si no ho autoritzen, el rei prendrà mesures contra el consistori.

  El 12 d’octubre de 1703 els diputats comuniquen a Palma que no poden complir el decret del rei perquè ho impedeix el capítol 54 de les Constitucions jurades per sa majestat i pel virrei.

  A partir d’aquí queda clar a Felip V què suposava haver jurat les Constitucions catalanes. I alhora queda igualment clar a les institucions del Principat que no poden esperar res d’un monarca que viola les Constitucions només un any després d’haver-les jurat.

  Encara que de manera no pública, el pacte constitucional entre la monarquia i les institucions catalanes està trencat.

  El venjatiu Borbó, després de l’Onze de Setembre, no s’està de publicar que:

  "todos los bosques i árboles de Cataluña son míos por derecho de Señorío".

  

  Velasco, altra vegada virrei

  El 26 d’octubre de 1703 es va nomenar com substitut de Palma i per tant nou virrei al nostre conegut Velasco.

  El marquès de Ribas, Antonio d’Ubilla, escriu als tres Comuns comunicant-los que l’estol enemic ve cap el Principat. També escriu al virrei demanant-li, de part de Felip 5è, que esbrini la col·laboració amb els aliats d’una llista de persones que cita.

  Velasco després de diverses indagacions va respondre: el marquès de Rupit és fill del marquès de Bournonville i home de total fidelitat, per tant és una errada haurien d’haver-se referit al marquès de Rubí, del qual Velasco tenia dubtes.

  De la família Pinós no cal esbrinar res perquè ell i tots els seus parents deu saber el rei:

  "de que no han sido, no son, ni seràn buenos Vasallos suyos, ni de ninguno, que reynare en España"

  El conte de Vallcabra, Cristòfol Potau, és jutge de l’Audiència, i no cal dir que totes les nits es reuneix amb el bisbe Salazar, conegut infidel, i parlen en contra del govern del rei. Caldria bandejar-lo per ser ministre del rei vagi o no en contra de les constitucions. Afegint que:

  "segun el horror con que generalmente se oye aqui el nombre de Franzeses, parezca Alemania la inclinacion de estos Naturales; aunque en mi dictamen, no se deve entender se inclinaran â una Nacion, y aborrezen la otra; sino que siguen la propension de amar la novedad, que es inseparable de la naturaleza Catalana".

  Hauria d’haver dit llibertat en lloc de novetat perquè ja Velasco era conscient de l’aferrissada defensa que els catalans feien de les seves constitucions centenàries.

  El príncep Darmstadt va desembarcar a Altea a Francesc Trullàs i Ignasi Esplugues per a què avisessin a Barcelona, on van arribar el 25 de maig. Segons Castellví van parlar amb Pere Careny i aquest amb Antoni Peguera. Després informaren a Domènech Perera i al veguer Llàtzer Gelsen. Careny, treballador a l’escorxador, diria poder reunir 160 homes del barri de la Ribera on el vivia.

  El 28 de maig l’armada del príncep es va presentar davant de Barcelona. La conferència dels tres Comuns es va entrevistar amb el virrei per sol·licitar que mani aixecar la Coronela.

  El virrei acceptaria la dita formació.

  El dia següent, 29 de maig, entre les 12 i la una del migdia, les tropes aliades, amb Darmstadt, i soldats anglesos i holandesos, en total sembla que només 2.770 homes, desembarquen a prop del Besòs i s’amaguen entre les runes de la caserna que va fer bastir Juan José d’Àustria pel setge de Barcelona de 1652. El 30 de juny s’entrevisten amb Velasco el conseller tercer, Honorat Pallejà, i el quart, Pau Saiol. En aquesta visiten tot fa pensar que li van explicar tot el què va passar al Consell de Cent. Que explicaré una mica després.

  Però llavors, Velasco ja tenia informes detallats de la mateixa conspiració per dues vies. Roc Bolsòs, treballador a l’escorxador formava part dels cent homes del barri de la Ribera i va informar amb tot detall a Pallejà i Saiol i la d’una prostituta a la qual s’ho havia relatat un soldat del príncep. El capvespre del mateix 31 de maig aquesta dona va informar al virrei que era el batlle, Llàtzer Gelsen, qui demanaria permís per obrir la porta de l’Àngel i fer presoners alguns dels desembarcats que estaven. Això era una pràctica habitual. Neutralitzaria la guàrdia de la porta formada per vint italians i entrarien sis-cents homes de Darmstadt que romanien amagats al convent de Jesús.

  El veguer va anar a trobar-se amb Velasco per demanar-li permís per realitzar aquesta sortida, només arribar va detenir-lo i li exigit tota la informació, que en cas contrari el donaria garrot allà mateix. Mor de por el veguer, després de beure un got d’aigua, confessà tota la veritat i el virrei deixant-lo empresonat va anar a la universitat on romania els consellers, els diputats i membres del braç militar, dient que la conspiració estava descoberta, que ell aniria amb totes les seves tropes per les muralles, i que les institucions catalanes amb la coronela caminessin per tot arreu tota la nit.

  Darmstadt assabentat d’aquesta notícia va embarcar els seus homes i es va fer fonedís a primera del dia següent 1 de juny.

  El virrei va publicar els primers noms que va tenir constància d’estar ficats a la conspiració, que foren l’Antoni Peguera i Aymerich, Pere Careny, Jaume Carreres, Jerònim Ribas, Miquel Ruaix i Josep Duran. Tot seguit Velasco manarà presentar-se als implicats a la conspiració, és a dir a Peguera, Josep Duran, Gabriel Rossinès notari, Martí Andreu flequer i Pere Careny carnisser, donant-los sis dies de termini. Si algú els delatava rebria dos-centes dobles i per Martí Andreu mil.

  El 13 de juny el Conseller en Cap “celebra” la victòria amb una mena de festa dedicada als capitans de la Coronela. Sigui per aquest motiu o de cara al futur, el Conseller Honorat Pallejà se’n porta tres testimonis a la cort del nou veguer, Francesc Mujalt, per fer una declaració “ad funeram rei Memoriam” el mateix 13, coincidència sorprenent. Dos dels tres testimonis van ésser els Consellers quart i sisè, i l’altre Roc Bolsòs. La declaració deia que ell fou qui va rebre l’ordre d’organitzar la Coronela i va ésser el responsable de formar les rondes, i per tant d’impedir que es consolidés la conspiració. Suposem que la informació que van donar al virrei seria més detallada que la primera perquè sinó no té sentit la presència del carnisser Bolsòs.

  Peguera i Careny va estar amagats a Barcelona fins al 28 i 29 de juny respectivament quan els germans Clariana van aconseguir embarcar-los cap a Gènova.

  El Consell d’Estat del 29 de juny va rebre una carta del 14 de juny d’en Velasco, dia després de la visita de Pallejà i els seus acompanyants, donant tota la informació. El virrei reconeixia que només disposava de mil vuit-cents infants i cent soldats de cavalleria, forces molt inferiors a les que va fer creure a la Ciutat. El president Moltalto va ser del parer de triplicar les forces que hi havia a Catalunya, però que aquest reforç sigui només de tropes espanyoles perquè si són franceses seria molt pitjor la reacció dels catalans. En aquesta ocasió es va salvar Barcelona per “la Piedad divina” perquè segons informa el virrei el missatge que els Comuns van enviar a Darmstadt era de no participar per un sol vot de diferència, quan a la primera votació van guanyar per majoria els partidaris de col·laborar a la insurrecció.

  El duc de Medinaceli manifestà que l’únic camí és l’ús de la força però si aquesta falta no hi ha res a fer, perquè sense càstig no hi ha escarment.

  El 20 de juny foren detinguts Vilana Perles i Feliu de la Peña i dies després ho van ser Felip Pons, Arnold Yager, Josep Maris, Josep Vaquer, Tomàs Llop. mossèn Francesc Estevanell, , el frare de sant Jerònim Antoni,. dos religiosos caputxins, Tomàs Llop, Jacint i Rafael Clariana, Amador i el seu fill Sebastià Dalmau, Jaume Brunès, Francesc Nebot, Massià Cateura patró de la barca de santa Eulàlia, Pere Masmitjà escrivà de dita barca, Manuel Rovira, Josep Llarisa forner, Josep Llarís notari i oficial de l’arxiu de Barcelona i de la corona d’Aragó, etc., a més Johan Kies empresonat a Tarragona i Juan Acuña empresonat a Lleida.

  El consell de cent s’assabenta el 4 de juliol de la declaració feta per Pallejà, acompanyat del conseller quart Pau Saiol, del sisè Josep Solà i de Roc Bolsòs i el 5 ho comunica a la Diputació i Braç militar. El consell va decidir desposseir-los dels seus càrrecs i prohibir-los l’entrada a les reunions el dia 7 de juliol. La Diputació i el Braç militar prenen decisions semblants amb Pallejà, la primera el desinsaculà de la bossa d’Oïdor i el Braç el prohibeix l’entrada a les seves reunions.

  Velasco va comunicar a la cort les converses que havia mantingut amb membres del braç militar que sol·liciten l’alliberament dels nobles empresonats, i el virrei els respongué que tallar els membres infectes d’un braç era vetllar per la bona salut d’ell.

  Reflexionant sobre totes aquestes notícia de Catalunya es va tornar a reunir el Consell d’Estat el 8 de juliol de 1704. En aquesta reunió el marquès de Mancera expressà que sota el pretext de mantenir les seves constitucions, els catalans desitgen obtenir una llibertat independent del rei i que si sa majestat comptés amb tropes suficients manaria bastir una ciutadella en lloc adient i pagada pels propis catalans, amb tres mil infants i mil soldats de cavalleria tot a costa del Principat. Però com no és el cas es conforma a retirar tropes de la guerra de Portugal que serveixen per a castigar els delinqüents catalans.

  La resta dels ministres va secundar l’opinió de traslladar tropes d’Extremadura a Catalunya, abans que al Principat evolucionés pel camí que volen els catalans.

  Felip V no va estar d’acord i només va consentir que els sis-cents homes previst per anar a Orà se’n vagin a Catalunya.

  El virrei que va rebre els sis-cents homes de Múrcia va transmetre a Ubilla el 31 de juliol que ja va escriure moltes vegades que sinó s’augmentava el contingent militar de manera considerable el Principat es perdria sense remei.

  De la cort es va enviar a Velasco el 30 d’agost de 1704 una segona memòria entregada per en Berwick sobre diverses persones sospitoses a Barcelona, i aquest fou l’informe que faria l’auditor general de l’exèrcit. El capità de dragons Francesc Coll i Ferrer, l’Antoni i Manel Desvalls, els tinents Miquel Gallard i Joan Nebot, el sergent de miquelets Minguet i altres persones. La informació afegia que Coll i Ferrer dirigint a els altres entrarien d’incògnit per diverses portes de Barcelona, agafaran les armes que ja tenen preparades en algunes cases i atacaran a les guarnicions dels baluards de Llevant i Ponent i alhora assaltaran les casernes de cavalleria que estan molt dividides per la Ciutat. Coll i Ferrer va participar en tota la guerra passada com capità de miquelets, pels seus mèrits i coneixement el propi Velasco el va recomanar a la Cort per passar a ser capità de cavalls de dragons (és de més utilitat que els Trinxeria junts pare i fill, deia), recomanació que va acceptar el consell de guerra i Carles II a primers de 1697. Manel Desvalls va mantenir una relació de confiança amb Darmstadt i aquest any va parlar en públic a l’església de Sant Domènec en contra del govern de Felip V, fet que fou investigat pel jutge de l’audiència Josep Güell. Joan Nebot ja estava processat i condemnat per infidel i vivia de manera clandestina.

  Francesc Coll i Ferrer arribaria a Barcelona a mitjans de juliol de 1704, després del fracassat intent de Darmstadt de conquerir Barcelona de finals de maig i per tant no va tenir temps de participar a la conspiració.

  Velasco que havia manat escorcollar tots la correspondència d’entrada i sortida de Barcelona es va assabentar que Felicià Saiol era l’encarregat de finançar tots els moviments de l’Antoni Peguera.

  El consell de Cent i la diputació va desinsacular a Honorat Pallejà de totes les bosses i el braç militar el va prohibir acudir a les seves reunions. Pallejà no sortirà de casa seva fins a l’any següent per por a un linxament popular El 20 d’agost el consell de cent envia un missatge els consellers quart i sisè per a què es presentin al consell. Van estar tres dies esperant-los i no van aparèixer.

  El 18 de novembre es va reunir una comissió d’advocats de les tres estaments, però el mateix dia van rebre la carta reial del 8 de novembre manant-los reintegrar a Pallejà. L’ordre era taxativa:

  "Y Os ordeno Y Mando reintegréis Y restituías luego al Dr. Honorato Palleja y Riera Conceller tercero en el ejercicio de su cargo; Y en todos sus salarios, gajes, Y emolumentos, Y demás cosas de que le habéis privado, sin dilación alguna, antes que llegue la extracción de Nuevos Concelleres"

  Cal destacar que l’argumentació del rei era d’anar en contra de les Constitucions de Catalunya, és a dir desinsacular sense procés, fet que era inconstitucional.

  El monarca també va ordenar a Velasco que sinó compleixen aquesta decisió procedeixi contra els consellers i el Fiscal els faci procés penal.

  Reunit el consell de Cent el mateix dia 18 van decidir convocar la junta d’advocats dels tres estaments per a estudiar la carta reial, cosa que comunicarien a Velasco el mateix dia. Després d’aquesta consulta dels advocats el consell de cent del 21 de novembre va acceptar reintegrar a Pallejà.

  El 30 de novembre el canceller va dir al consell de cent, de part de Velasco, que calia reintegrar al seu lloc a Roc Bolsòs a l’escorxador abans de fer el sorteig dels nous consellers. La seva resposta va ser que sinó rebien ordre del rei no ho farien.

  Però l’ordre taxativa del monarca signada el 10 de desembre es van veure obligats a readmetre a Bolsós al seu ofici.

  Tot seguit Velasco manaria empresonar a una munió de membres del Consell de Cent sortint: Francesc Costa, Conseller en Cap, Mateu Hereu, Conseller Quint, Joan Batista Reverter, Josep Minguella, Onofre Sidós i Francesc Duran.

  L’any 1705 va començar amb continues peticions al virrei Velasco per tal que deixés en llibertat els homes empresonats l’any anterior en negar-se a violar el secret de les deliberacions del Consell de Cent. La inquietud i l’ambient previ a la revolta ja eren ben presents a les institucions del país. Cristòfol Potau, comte de Vallcabra, deia a tothom que ho volgués sentir, fins i tot a la mateixa Audiència, "Ja només falta que S.M. proposi que els portin davant del Pare Marc" (aquest era el jesuïta encarregat d’assistir els darrers moments aquells que anaven a ésser penjats). 

  Cristòfol Potau, Domènech Aguirre, Pere Amigant i Joseph Moret van ser els quatres membres de l’Audiència Reial que havien votat no ser legal revelar el secret de les deliberacions del Consell de Cent. Velasco afirmava que era irracional que un poble pensés que podia haver secret entre els vassalls i el seu rei.

  La resposta de Velasco a totes les peticions d’alliberament fou negativa. Davant d’això els sis Consellers i la Junta de dotze decidiren enviar a la Cort, en qualitat d’ambaixadors, Pau Ignasi Dalmases i Josep Potau, fill de Cristòfol Potau. La seva missió seria suplicar al Borbó l’alliberament dels presos.

  Assabentat Velasco de la seva sortida, produïda el dia 20 de gener, escriu, el dia 24, al marquès de Ribas, demanant que els emissaris siguin detinguts,

  Després prevenia al marquès de Ribas sobre el possible ressò que les peticions sortides de Barcelona influïssin en els ministres catalans del propi Consell d’Aragó:

  "Porque aunque los que salen de esta Provincia, hayan gozado muchos años, de ayres más puros, y menos infectos, siempre el natural, y la sangre ha de hazer su ôficio"

  La resposta de la Cort va ser completament positiva a la sol·licitud del virrei aprovant el monarca que una vegada arribats a Madrid se’ls empresoni.

  De res va servir que el ministre filipista Francesc Portell advertís que la mesura d’empresonar un membre del Braç Militar sense motiu anava en contra de les Constitucions. En aquestes alçades al Borbó i a la Cort tan els hi feia.

  A més a més es prenen represàlies contra Copons, Toda i Minguella, mitjançant decret reial del 31 de gener desinsaculant-los de totes les bosses del Consell de Cent o de la Diputació.

  Però el més greu de les decisions de Felip V va ser la de prohibir les reunions o conferències de la Junta de Braços que era l’executiu que vertebrava tota la potència de les institucions catalanes.

  Així doncs, la tensió, lluny de ser rebaixada des de Madrid, es multiplicava per les resolucions de la Cort.

  Velasco segueix la seva ofensiva; ara demana que Dalmases sigui desterrat a Ceuta, si bé la Junta del Consell d’Aragó, reunida el 14 de febrer, proposa, tot al·legant motius jurídics, que sigui enviat a Sigüenza. També demana a la Cort que les persones que el rei desinsaculés no tornin a ser insaculades per més instàncies que facin els Comuns.

  Penso que la forma com es produïa, de manera rotatòria, que certes persones plantejaven dissentiment a alguna decisió reial era un fet deliberat, perquè en el cas que fossin desinsaculats, per ser la primera vegada, era relativament fàcil en alguna ocasió posterior favorable assolir la seva reintegració. Ja s’havia aconseguit a les Corts de 1701-02 la restitució a les seves bosses de Casa de la Ciutat de Miquel Grimosacs, Felix Vidal, Josep Terré i Granollachs i Magí Mercader i Moragues per no admetre el jurament del comte Corzana.

  Les institucions catalanes interpretaran l’empresonament dels seus ambaixadors, l’empresonament de membres del Consell de Cent i altres persones conegudes, sense comunicar-los el motiu i la prohibició de mantenir conferències dels tres Comuns com una ruptura unilateral per part de la monarquia de les Constitucions recentment aprovades i com una declaració de guerra, fet que per a ells era evident des d’octubre de 1703. Era com tornar al desembre de 1640 quan Olivares va fer empresonar a Madrid els nou ambaixadors enviats pels tres Braços, a més a més del representant de la Ciutat i altres persones.

  Velasco també havia denunciat els quatre ministres de l’Audiència abans esmentats, que van votar en contra de revelar què es deia a les reunions del Consell de Cent.

  No té, doncs, res d’estrany que aquests quatre ministres fossin cridats a presentar-se a la Cort. El comte de Vallcabra i el seu fill Josep seran reclosos a Àvila, mentre que Amigant i Moret seran enviats a Alcalà. Més endavant, el comte de Vallcabra i el seu fill Josep foren empresonats a Pamplona, ensems Amigant. El comte de Vallcabra moriria a la presó el 1706 i Amigant correria la mateixa dissort el 1708. Per la seva banda, Moret seria bandejat a Girona.

  Felip de Borbó decideix, el 13 de març, que, finalment, Dalmases sigui confinat a Burgos sota vigilància del marquès de Gastañaga. L’any 1709 serà enviat a París. El mateix any ell i Potau, aquest des de Pamplona, aconseguirien sortir cap a Barcelona en ser bescanviats per dos aragonesos.

  Per la seva banda Velasco va iniciar l’ofensiva contra el bisbe de Barcelona per la seva inclinació austriacista. El virrei pretenia que fos enviat a ocupar el bisbat de Vic, però el Consell d’Aragó ho desaconsellà el dia 20 de febrer perquè precisament la plana de Vic estava aixecada en armes. Com resposta Velasco aconsellà a la Cort que fos enviat a Madrid perquè la seva presència en Barcelona era prou nociva al govern del rei.

  No caldrà esperar la carta d’en Velasco perquè Felip V, el mateix 28 de febrer, li ordeni que lliuri al bisbe el document següent:

  "He resuelto vengáis luego a esta Corte, y os pongáis ante mi Real Persona: Que assi es mi voluntad"

  Velasco, un cop rebuda l’ordre del rei, crida al bisbe el qual li replicà que no trobava justificació per aquesta mesura i la resposta del virrei va ser que la regalia reial estava per damunt de tota legislació i ben recent era el cas del bisbe de Vic que va ser cridat a presentar-se a la Cort i va romandre allà tres anys.

  Velasco li concedí dotze dies per sortir de Barcelona.

  A partir d’ara, si no abans, les simpaties cap al príncep Jordi de Darmstadt seran considerades per les autoritats borbòniques com a traïció i, com veurem, les represàlies seran d’una crueltat extrema.

  Un conflicte entre veïns de Manlleu i Carles Regàs propicià la intervenció de Velasco a favor dels veïns.  Regàs era fill de Manlleu però pertanyia al grup dels “vigatans”.

  Mentrestant, a l’escenari internacional, hem d’assenyalar que, amb data 7 de març, la reina Anna d’Anglaterra havia atorgat poders a Mitford Crowe per tal que iniciés els contactes que desembocarien, tres mesos i escaig després, en el Tractat de Gènova. Sembla ser que Velasco es malfiava de les informacions al respecte que li facilitaven els serveis francesos.

  El dia de Sant Jordi d’aquest any més de dos mil persones surten al carrer portant una cinta groga al barret que era la divisa d’identitat Darmstadt.

  El 6 de maig Velasco envià a Vic el governador Josep Llupià, el jutge Jerònim Salvador i el consultor Josep Deona. Havien de processar els acusats dels fets de Manlleu anteriorment esmentats, que havien refusat l’ordre de presentar-se a Barcelona. En arribar a Vic, Llorenç Tomàs, Ramon Cruïlles i Josep Bosch els van aconsellar de desistir. La gent de la plana de Vic ja s’estava armant. Els comissionats acceptaren que era millor, en aquelles circumstàncies, deixar-ho córrer.

  El 17 de maig es produeix la transcendental reunió dels vuit “vigatans” a l’església de Sant Sebastià de Santa Eulàlia de Riuprimer. Davant la impossibilitat de poder comptar amb la signatura dels Comuns, que estaven empresonats, optaren per donar plens poders a Antoni Peguera i Domènec Perera perquè negociessin, en el seu nom, amb en Crowe.

  El virrei continua exposant els seus temors cada cop més grans:

  "de los seglares son poquissimos los que ay en esta Provincia De quien se deva hacer confianza, y de los eclesiásticos de ambos estados es mucho menor el número de los que con la mas Escandalosa osadía, no hacen âlarde de ser Imperiales".

  El 8 de juny el virrei comptava, per defensar–se de l’atac aliat, amb 7.335 militars. D’aquests, gairebé 6.000 s’estaven a Barcelona.

  El 13 de juny un cada cop més inquiet Velasco torna a informar la Cort:

  "el estado de las cosas de Cataluña está hoy en un punto tan crítico que cualquier cosa que falte de las resueltas para su resguardo, será bastante a ocasionar la total perdida de la Provincia Principado, que si (lo que Dios no permita) cayese en las manos que desean los mas de sus naturales, nos viéramos en irreparables ahogos".

  El 20 de juny se signa el pacte de Gènova. Entre d’altres aspectes més de caire militar, figuraven els següents de caire polític: la reina Anna d’Anglaterra aconsellaria Carles d’Àustria que confirmés els Privilegis del Principat. Anglaterra seria la garant d’aquests privilegis inclús en cas de derrota dels Aliats. El Pacte s’hauria de mantenir secret per protegir les vides dels vuits vigatans.

  La imminència de l’atac aliat i del possible aixecament interior planava sobre les autoritats borbòniques, que actuaven amb un “excés de zel” desmesurat; cap a finals de juny, cinc pagesos dels afores de Barcelona són morts sense cap motiu aparent: dos a trets i tres penjats a la forca.

  El 21 de juny els vigatans ocupen el Congost.

  Les sol.licituds de reforços que fa Velasco seran estudiades per la Cort, però se li ordena que actuï, amb les forces que té, contra els vigatans. Grimaldo, llavors ministre de Guerra i Hisenda, va comunicar al virrei el 13 de juliol que l’estol aliats havia patit una petita desfeta per una tempesta de pluja i trigaria dies en arribar a Barcelona, per això el virrei, amb tota la cavalleria, tindria temps d’esclafar la revolta dels vigatans. El 3 d’agost les forces que envia el virrei són derrotades al Congost.

  Queda, doncs, palès que les mesures de força preses per Velasco en tot moment seran recolzades i esperonades per la Cort i pel monarca. El virrei mai actuarà de manera unilateral i no serà el responsable únic del que passarà.

  Veiem l’execució de Francesc Coll i Ferrer. Velasco ja sabem que el coneixia personalment i que ell mateix li va recomanar al consell de guerra per a que se li donés el càrrec de capità de dragons. Va tenir notícia que es trobava a Roses, perquè era fill de Llançà, amb el pretext que la seva dona estava malalta i el virrei digué:

  "me hizo gran disonancia, que para preservarse de enfermedades se fuese a un sitio tan pestilente, como en el verano es la Plaza de Rosas"

  Va manar al baró de Beck, comandant de dita plaça, que l’empresonés i el portés a Barcelona. La carta de Velasco era del 20 de juny, de manera que quatre o cinc dies després seria empresonats i traslladat a Barcelona. El 21 d’agost ens informa Feliu que aquella nit a tots els presos els van traslladar a les drassanes i després a la torre de l’escorxador per por a les bombes, a tots llevat d’en Coll i Ferrer que ja estava condemnat a mort i tant li feia al virrei que morís a la presó o al cadafal.

  El 24 d’agost, dos dies després de l’arribada de l’estol aliat a Barcelona, fou degollat a les drassanes, els pares de la confraria de la Sang de Jesús que acompanyaven els restes mortals foren dispersat per la cavalleria i el virrei manà que no toqués cap campana ni es fessin pregàries per la seva ànima.  

  Aquella nit els contingents de vigatans arriben a la costa.

  El 27 d’agost la ciutat de Mataró prestava obediència a Carles d’Àustria.

  El consell de guerra dels aliats del 28 d’agost va acordar fer el setge de Barcelona durant només divuit dies. Si Barcelona no es conqueria en aquest termini el setge s’aixecaria

  Els miquelets tallen l’aigua del rec comtal i de totes les fonts que entraven a Barcelona, així faran el mateix impedint l’entrada de gel i altres queviures. Aquest mesura contribuirà al fet que el virrei deixés sortir molta gent de Barcelona per la falta de queviures que podria haver-hi, necessàries per a les tropes. A la mateixa carta on comunicava la informació anterior Velasco no se n’estava de vantar-se de la seva duresa contra l’enemic:

  "dos prisioneros; de estos el uno era de Barcelona Y el otro de Vic, y habiéndomelos traído a las once de la mañana, a las seis de la Tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las Cintas amarillas"

  Tanmateix el 31 d’agost, en una nova missiva, no s’estava de carregar contra els catalans:

  "pero de aquí se saca con evidencia que los Catalanes son mas bárbaros, que los Herejes, y que todas las Naciones bárbaras del Mundo […] y es, tan inseparable de su depravada naturaleza la propensión de faltar a la obediencia que deben al Rey que han Jurado".

  El 14 de setembre les tropes aliades intenten ocupar Montjuic i es produeix la mort de Darmstadt. Va rebre un tret de fusell que li travessà el cos i altres dos una a la cuixa i altra a l’altre cama. La resistència popular incrementada per la mort de Dramstat alterarà aquesta previsió inicial d’un setge de vuit dies.

  Tres dies després una bomba aliada fa esclatar el polvorí de Montjuïc, resulta mort el seu governador Caracholo, i la resta de soldats són fets presoners. Des de llavors el castell estarà ocupat per la gent del país i podran disposar-se a bombardejar de prop Barcelona. No és estrany doncs, que Velasco escrigués el 19 de setembre dient que són els catalans els que fan la guerra i des de Montjuïc fan un senyal a l’artilleria anglesa cap on han de disparar les bombes:

  "y Yo me he visto precisado a mudar Cinco Casas, porque apenas entro en una cuando tengo sobre mi las Bombas"

  El virrei feia la descripció següent sobre el fet que havia succeït el 3 d’octubre, alhora que va rebre la primera carta de Peterbough. Una bomba va caure sobre la travessera i va fer esclatar deu mines que tenien en ella. Part de la guarnició, pensant que els Aliats ja hi havien entrat, van fugir. Companyies d’italians amb el seu comandant al davant es van passar de bàndol.

  Es reuneixin, llavors, els oficials que acompanyaven a Velasco. Se n’adonen que Girona havia capitulat el 8 d’octubre i no podrien sortir cap allà. En aquest petit consell de guerra tots són del parer de capitular, si bé Toledo i Aitona són partidaris d’anar a Roses, Risbourg diria que totes les tropes no podran mantenir-se a dita plaça i finalment Popoli és partidari d’anar cap a València. Tanmateix arribà la noticia que Tortosa havia donat l’obediència a l’arxiduc, i això barrarà la retirada.  Per tot això Velasco fa la proposta a Stanhope de capitular i deixar que ell i les tropes que ho desitgen s’embarquin al port de Barcelona.

  El 14 d’octubre es va produir el motí popular per l’alliberament dels empresonats, escampant-se el rumor que el virrei se’ls volia emportar, fet que està molt bé relatat per Feliu que el va viure en primera persona. No hi afegirem res més. No obstant sí que mencionarem com van sortir Velasco i Pallejà de la ciutat segons paraules de Pallejà:

  "al virrei uns li deien: gitano; altres: traïdor; altres: bordegàs […] I jo, perquè no em tirasen, anava sempre amb la mà a les anques del cavall de Peterborough discorrent que per no tocar a ell no em tirarien"

  Velasco embarcarà el 14 d’octubre amb els seus oficials i 1.704 soldats d’infanteria i 610 de cavalleria. Es dirigiren cap al castell de Carbonera i, després, cap a Almeria. 

  El 7 de novembre Carles d’Àustria entrarà a Barcelona.

  Els espies borbònics a Barcelona informen de la situació a la ciutat:

  "A los que se han salido de Cataluña, por no obedecer â otro Rey que â nuestro Filipo 5, les llaman los Protestantes, y â los que se han quedado, y conocen que están violentos, les llamen Butiflers, y a los demás, los leales"

  Penso, doncs, que el nom de botifler ve del qualificatiu d’una persona que se sent ofesa amb tot això que va passar, és com un nen petit que fa pucheros, que és fer el bot o fer el petarrell. Dons amb aquest posat passejaven els partidari del Borbó després de l’anada d’en Velasco.

  Era evident, com acabem de llegir, que per bona part del poble de Catalunya 1705 fou l’any en què calgué triar, per motius de supervivència, entre Felip o Carles. Sota el monarca borbònic no es podia viure si volien mantenir les seves constitucions, i sota Carles III ja es veuria.

  El 5 de desembre s’obrien les Corts convocades per Carles d’Àustria. Era la millor manera d’acabar aquell primer any per a l’esperança.

  Les esperances obertes l’any 1705 es van confirmar plenament l’any següent, si bé el preu a pagar fou un nou setge de Barcelona, aquest cop protagonitzat pels exèrcits borbònics, que es tancà amb un nou triomf austriacista.

  A principis d’any la desesperació niava a la Cort borbònica. Al mateix temps la catalanofòbia augmentava a les files borbòniques. Per la seva banda, l’esperança s’escampava entre la major part de la població catalana, mentre que hi augmentava la francofòbia.

  Felip de Borbó reaccionà davant la pèrdua de Catalunya en dues direccions; la primera , amb data de 5 de gener, va consistir en premiar els sectors de la noblesa i de l’església catalanes que li havien guardat fidelitat. Una llarga relació de pensions, prebendes i nomenaments civils i militars beneficià, entre d’altres, Baltasar Montaner, Fèlix, Josep i Oleguer Taverner, el marquès de Gironella, el marquès d’Anglesola, Antoni Oms, Rafael Cortada, el marquès Cerdanyola, Joan Copons, Francesc Grimau, Agustí Copons, etc. La segona reacció fou posar en marxa la immediata reconquesta de Barcelona i tot Catalunya. A tal efecte, s’organitzaren dos exèrcits; un, des de Castella, amb la presència del propi monarca i el general francès Tessè, i un altre des de territori francès comandat pel tinent general de Legal. El 22 de març de 1706 l’exèrcit franco-espanyol encapçalat per Felip de Borbó i l’exèrcit francès capitanejat per Tessè, ja estaven a Fraga. El mateix dia, a la tarda, arribava l’exèrcit que venia de França. Una setmana abans Felip de Borbó donà a conèixer un ban atorgant el perdó a tots els individus, pobles i comunitats religioses que en un termini de deu a trenta dies, segons van entrant les tropes borbòniques, es presentin davant d’ell o dels seus generals demanant perdó. La resta seran tractats com criminals.

  Mentrestant Barcelona vivia la seva lluna de mel particular amb l’arxiduc, el 5 de desembre comencen les noves Corts que acabaren el 31 de març de l’any següent 1706. La Ciutat recuperava el 15 de gener el dret de les insaculacions, així i tot cal fer constar que l’expressió “durante mi real voluntad” pot ser interpretada de moltes maneres, com molt bé remarca Josep M. Torras i Ribé. Tanmateix la força del pobles i de les institucions catalanes deixaven un minso marge a Carles III per no complir-les

  Els sectors més populars es beneficiaren especialment per l’aprovació dels capítols 26 i 107, que suprimien els allotjaments.

  Aquestes conquestes populars per força havien de motivar encara més la població a resistir qualsevol intent borbònic, atesos els precedents, de tornar a controlar el Principat.

  Acabades les Corts Barcelona s’ha d’enfrontar amb un nou setge, que s’iniciaria el 3 d’abril. Carles III, que en un principi pensà a deixar la ciutat, canvià de parer en 24 hores i hi romangué durant tot el setge. Per tant, Barcelona es va convertir en l’escenari d’una confrontació directa entre els dos pretendents a la monarquia hispànica.

  El 2 d’abril, un dia abans de l’inici del setge, quedà formada, amb 4500 homes, repartits en 46 Companyies, la Coronela.

  El setge fou molt dur i s’allargà del 3 d’abril fins al 12 de maig. Les forces assetjants, segons Grimaldo, constaven de 38 batallons de infanteria i 30 esquadrons de cavalleria, és a dir prop de trenta mil homes, amb provisions per a dos mesos.  La població de Barcelona recordava el setge francès de 1697 i això ajudava a fer encara més forta la resistència i contribuïa a augmentar l’antipatia envers els francesos. Voldríem destacar d’aquest setge el caire popular que tingué la resistència a Barcelona i a la resta de Catalunya.

  La mateixa tarda del 3 d’abril mil cinc-cents soldats francesos intenten ocupar Montjuïc, cosa que era massa agosarada de fer només d’arribar-hi, però foren rebutjats per quatre companyies de la Coronela, 300 fusellers de l’Antoni Desvalls, i Josep Mas de Roda, i sometents de Mataró i Vilafranca.  Ara sí que donem la paraula a Feliu quan escriu:

  "Fuè prodigioso en esta ocasion el valor de las mugeres, y muchachos, pues unos peleando con su Fusiles, y los otros mezclados en medio del conflicto, con valiente desprecio del riesgo, llevavan refresco à los que peleavan, y Municiones, como los mejores Soldados"

  Atès que tota la gent era a dalt de les muralles, dia i nit, s’organitzaren patrulles de seguretat perquè no hagués robatoris a les cases. A més a més, es feien les “olles públiques” per tothom, repartint-s’hi més de 5.000 racions diàries.

  Ara veiem la important informació que ens proporciona Grimaldo sobre el dia 12 d’abril l’arxiduc va treure tots els miquelets i naturals de Montjuïc i els va substituir per tropes veteranes de la seva guàrdia personal.

  L’artilleria instal·lada a Santa Madrona comença a llençar bombes incendiàries contra la ciutat i contra el baluard de Sant Pere on assoleixen fer bretxa.  Les obres entorn a Montjuïc continuen sense interrupció, alhora que es continua bombardejant Barcelona amb una mitjana de cent-cinquanta al dia, a més a més que a partir del 20 d’abril l’estol francès, ancorat davant Barcelona, comença un nou bombardeig.

  La nit del 21 al 22 d’abril les tropes borbòniques ocupen part de Montjuïc, fent més de cinc-cents morts, entre ells el general Donegal, i tres-cents presoners. Tots eren anglesos i holandesos, llevat de dotze catalans. Veiem el què explicava el general Tessè al seu sobirà Lluïs XIV, arran del setge:

  "y entre todos los prisioneros no se han encontrado mas que doce Catalanes, de los cuales haré al momento un presente a las Galeras a fin de que no se hable de ellos Jamás"

  Montjuïc ja no estava defensat per miquelets i gent de la terra. Després d’aquesta desfeta comença un avalot popular amb el crit de traïdors:

  "Dit dia, a la nit, començaren alguns deixats de la mà de Déu dient que los nostres havien desemparat la fortalesa y obra nova de Montjuic y que allí tot era traïció y brivonada"

  Per a mi l’avalot no resulta res d’estrany si tenim present que Montjuïc fins al 15 d’abril estava defensat per la Coronela, i que, després de ser defensat sis dies per soldats de l’exèrcit regular es va produir aquesta desfeta.

  Va començar a tocar la campana de la catedral. Cal remarcar que tocava la campana coneguda com el Tomàs i no pas l’Honorata que estava esberlada des del setge de 1705. El Tomàs seria la campana que repicaria durant el setge de 1713-1714.

  Set dies després, l’avalot popular va fer tocar la campana altra vegada a les 7 del matí i, a més a més, van obligar al conseller sisè, Pau Grau, a agafar l’estendard de Santa Eulàlia i al diputat militar, Novell i Nadal, a fer el mateix amb el penó de Sant Jordi i portar-los a Montjuïc on foren col·locats a les muralles a vista de l’enemic. Una munió de gent acompanyava la bandera i el penó.

  A continuació es produí una nombrosa sortida de la plaça, entre deu mil homes segons Grimaldo i dotze mil segons Tessè, que faria estralls en l’exèrcit assetjant. 

  Veiem el què escrivia Tessè a Lluís XIV el mateix 22 d’abril, hi va sortir una munió de persones amb el penó de Santa Eulàlia al davant:

  "y al mismo instante se hizo una salida de Monjuy de la comunicación de las Peñas mas vecinas de nuestras trincheras, de un numero indecible de Minaretes, clérigos, frailes, burgueses, y de tropas regladas; las trincheras y los demás trabajos fueron atacados de esta gente por todas partes; los arcabuzazos duraron mas de tres horas".

  Finia la carta sorprenent-se de la fúria de la gent del país:

  "que parece se halla poseída de la rabia, y sus Corazones de la impenitencia".

  Feliu, encara que no veia de bon grat l’aldarull popular, afegia:

  "Fue prodigioso assombro el numero de mugeres en medio del conflicto, i de las balas, unas con armas, i las mas llevando refresco à los que peleavan; i aun el de los muchachos valiéndose por falta de armas, de las piedras […]".

  Després d’aquesta acció va restar tota una munió d’escamots de voluntaris amagada per les rodalies de Barcelona. 

  A les nou de la nit del mateix 22 va tornar a repicar el Tomàs. El Conseller en Cap, acompanyat d’altres tres persones, pujà al campanar per evitar que continués sonant; es van trobar un grup d’avalotadors que, en mig de la discussió, van disparar un tret de pistola ferint de mort el Conseller. El fet no fou publicat i el cos del Conseller en Cap enterrar en secret.

  El 8 de maig la flota aliada arribà a Barcelona i desembarcà entre sis i vuit mil homes. L’estol francès havia abandonat el port el dia d’abans.

  El 10 d’abril es reuneix el consell de guerra de les tropes atacants: de Legal era únic partidari de continuar el setge i entrar a Barcelona; Tessè i la resta d’oficials foren partidaris d’abandonar, doncs podien entrar a Barcelona per les bretxes però una vegada dins restarien com presoners en una ciutat envoltada per mar amb la flota aliada i per terra per la gent del país. Felip de Borbó escrivia al seu avi el perquè d’aquesta decisió, ell sacrificaria la seva vida mil vegades:

  "Pero mi amor a los intereses de Vrâ Mgd. no me permitia de sacrificar sus tropas inutilmente; y pues era perderlo todo arruinando estas tropas que deven servir a la defensa de España"

  Decidiren sortir cap a França en lloc de cap a l’Aragó per estar els camins barrats pels miquelets.

  De manera força simbòlica la retirada borbònica del 12 de maig coincidí amb un eclipsi de sol entre les nou i les deu del matí. No podien faltar, al respecte, les remembrances a Lluís XIV:

  "Como el Rey de Francia, para su grandeza, tomó la cifra del sol, y obscurecerse este al tiempo que su Exercito se fugava ignominiosamente, era todo un presagio".

  La retirada borbònica no va ser un camí de roses. Sembla ser que l’atac enemic causà milers de baixes.

  El 20 de maig, Felip de Borbó, des de Torroella de Montgrí, relatava al seu avi, Lluís XIV, el fracàs del setge:

  "Salí de delante de Barcelona el dia onze deste mes a la tarde, llegue ayer aquí después de continuas marchas, y siempre inquietado por los Miqueletes".

  No només l’exèrcit filipista tingué problemes amb la gent del país fins a Torroella de Montgrí, sinó que el monarca no va poder viatjar en calessa fins arribar a Perpinyà per la celeritat amb que havia de moure’s. Veiem com ho explicava Grimaldo:

  "Haviendo sido la marcha de ôy de treze ôras, y ocho leguas de muy mal camino llegó el Rey a esta Villa a las seis de la tarde, haviendo empezado desde esta tarde a gozar del veneficio de la silla, por hallarse ya fuera de Pais enemigo".

  La reunió del Consell d’Estat de l’1 de juny reflecteix perfectament aquesta atmosfera depressiva: “desgraciado suceso”, “desgracia presente”…

  A l’altre bàndol, com és obvi, la situació era la contrària. Al ban que fa publicar Carles III el 24 de maig es pot llegir:

  "hemos conseguido, el redimir del intolerable yugo de Francia la fidelissima Nacion Catalana precisando al Duque de Anjou à afrentosa retirada"

  De tot el relat, forçosament abreujat, en trèiem unes petites conclusions.

  Tant Carles II com Felip V com tota l’aristocràcia castellana van pensar, i actuar, de forma semblant a la del duc d’Olivares i van ser ells els que van trencar el pacte entre la monarquia hispànica i el Principat en no complir les Constitucions que acabaven d’aprovar. No pas per caprici sinó perquè s’adonaven que el teixit Constitucional, recolzat pel poble català i les seves institucions, no deixaven cap escletxa per consentir cap bri d’absolutisme. El poble català era un poble independent que l’únic lligam que tenia amb la monarquia hispànica era el donatiu voluntari, que de vegades li pagaven al monarca en Corts i sempre a canvi d’obtenir un benefici. Per a posar fi a tot això l’únic camí que comptava la monarquia era el de la força, que llavors no tenia.

  La figura del príncep Darmstadt serà un atractiu per a molts catalans però no va ser l’element determinant per afegir-se al bloc aliat, doncs la raó fonamental fou comprovar que gaudir de les constitucions i llibertats sota Felip V era impossible.

  La importància dels moviments de resistència popular, via miquelets o via gent de la terra, que és el mateix, van ser decisius. A més a més, de l’ensinistrament militar, a partir de catorze anys amunt. Caldria retre el miquelet Francesc Coll i Ferrer, de Llençà, i a tots els miquelets desconeguts d’aquesta època, l’homenatge que es mereixen.

  L’actitud i comportant de la majoria dels catalans en 1700-1706, serà molt semblant a la què van fer els catalans al llarg del setge 1713-1714, i espero, tant de bo, que l’actitud i comportament dels catalans d’ara sigui la mateixa.



» Recull fotogràfic (Fotos: J. Peñarroja)



Cercle Català d'Història
Fotos: J. Peñarroja

 

 
 
Subscriu-te i reb
tota la informació
E-mail:







Translation in real time
TRADUKKA




Pals tenia port al s.XV !
"Pals tenia port al s.XV !"





L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom: Nota de premsa
"L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom"
Nota de premsa





L'enigma Colom
"L'enigma Colom" de Maria Carme Roca
(e-Botiga)





Productes MÍTIC

Merxandatge
MÍTIC Serveis Culturals





Granja Cristall - Palamós
Granja CRISTALL
El nou espai del Cercle Català d'Història a Palamós