Envia a un amic

Presentació teatralitzada del poemari "Trobes de Qermançó (al Comtat d'Empúries)" de Xavier Hereu

» Actes culturals

  Convent de Santa Clara de Castelló D'empúries, divendres 4 de febrer de 2011 a les 20 hores.

  L'acte coorganitzat per l'associació d'Amics del Castell de Quermançó de Vilajuïga i Comtat d'Empúries, i el Centre de Recerca i Difusió de la Història Local de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries, va acollir un nombrós public que va omplir la capella de Santa Clara. El President de l'entitat Jaume Simon, i Jordi Canet de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries, varen donar la benvinguda, i a continuació l'històriador Agustí Vehí, va fer la presentació del poeta Xavier Hereu. La companyia de teatre "Tequatre", va representar una magnifica escenificació d'alguns poemes sobre el Comte Ponç Hug I, la comtessa Giusla i l'Abad Oliba. La Coral veus Bisbalenques i els amics de Geòrgia, aportaren les notes musicals de l'acte. L'Alcalde de la localitat Salvi Guell i Josep Mª Martorell propietari del Castell de Quermançó, vàren entregar unes insígnies del Comtat d'Empúries, als promotors, a la companyia Tequetre i a l'autor del poemari.

Amics del Castell de Quermançó de Vilajuïga i Comtat d'Empúries

Pròleg al llibre Trobes de Quermançó (Al comtat d’Empúries), de Xavier Hereu

  Vull començar fent un seguit de confessions esperant, això sí, que no tinguin conseqüències fiscals ni penals. Unes confessions que em semblen necessàries des de la més pura honradesa personal.

  Comencem per les més íntimes. Que una persona com Xavier Hereu em demani que li faci el pròleg d’un llibre seu és un autèntic honor, i ho és per moltes coses. El seu tarannà, el seu comportament vital, el seu compromís amb les coses que pensa que són importants, ja no són actituds de moda ni es porten massa en aquests dies estranys en que ens ha tocat passar pel món. I justament, aquesta manera de ser li confereix una humanitat, una calidesa i una fortalesa interior que es tradueixen, en la seva persona, en un meravellós i constant elogi del temps lent i de la calma, de la reflexió, del cafè pres sense presses, esdevingut una cerimònia del diàleg i una celebració de la trobada entre èssers humans que tenen coses a compartir. Suposo que no és casual que sigui un treballador de la llei que no vol, per anar per la vida, altres eines que la paraula i el dret.

  Ara bé, si a la vessant civil hi afegim la religiosa l’assumpte encara és més gruixut: la naturalitat, la fondària, la delicadesa i l’alegria amb que viu la seva tasca pastoral, tot fet des de la vida real i la família, em provoquen admiració. I ho dic sense cap vergonya i amb l’autoritat moral que em dòna ser descendent, com sóc, de generacions i generacions d’empordanesos descreguts i menjacapellans.

  A més a més, Xavier Hereu és poeta. Cal afegir-hi, doncs, a totes les coses dites, la lucidesa necessària per a llegir el món i explicar-lo als homes i les dones, després d’haver destil·lat amb paraules els misteris i els avisos que ha vist a l’aire i a la terra. Els poetes són els únics lúcids d’entre els homes. Veuen coses que la majoria no veiem i amb la màgia secreta de les paraules construeixen móns on poder-hi viure, segurs, ni que sigui a dins nostre. La poesia ensenya a entendre la realitat i, per tant, i més important encara, ajuda a viure. Ho va dir un altre poeta, Gabriel Celaya: poesía para el pobre, poesía necesaria como el pan de cada dia, como el aire que exigimos trece veces por minuto...

  I Xavier Hereu ens ofereix, ara, aquestes Trobes de Quermançó que teniu a les mans. Però com sempre fan els poetes, afortunadament, parlant del nostre castell ens parla de moltes altres coses. Anem, però, a pams.

  Després de llegir-lo la primer cosa que he fet és buscar, a l’estudi de casa, un llibre meravellós que havia llegit feia molts i molts anys. És Las piedras vivas, del medievalista italià Vito Fumagalli. I, és clar, com ens passa a totes les rates de biblioteca, i amb aquest pròleg esperant per ser escrit, he tornat a llegir-lo. Això són alguns dels efectes benèfics de la poesia: rellegir petites joies quasi oblidades! I com que això és un llibre de poesia m’agafo la llicència de no parlar cientificament.

  Quermançó, les tardes d’hivern, mirat amb calma, ens transmet una delicada tristor, com si la terra, la mineral i la política, fes servir el castell d’avís. No és una gran fortalesa, ni la seva presència i el seu paper no van canviar cap gran procés històric: és minúscul i poca cosa, com aquest país nostre, però és que no en tenim cap altre. Però Quermançó hi és, malgrat tot hi és, com el pais. La decadència de l’edificació és la d’una vella i gran senyora, amb el blau de l’Albera de fons, abrigada d’oliveres i enmirallant-se en un mar tant petit com ella.

  Quermançó, les pedres de Quermançó, siguin romanes, medievals o del segle XIX, formen part de la nostra vida, de la visualització que tenim de l’Empordà. Centinel·la antic d’una branca menor del gran camí que des de la prehistòria uneix el nord i el sud, ha deixat passar notícies i persones, llibres i guerres, bondat i venjances. Ha estat al davant nostre, silenciós, com una possibilitat, com una defensa, com un refugi, com un problema. Forma part de nosaltres, com dèiem. Veure aixecar-se el dia des de les seves muralles, sobre tot si la Tramuntana és a casa, és un regal dels deus: l’Empordà sorgeix de la nit amb una força impensable, insospitada que es transforma, al capvespre, si el que fem es pujar-hi a mitja tarda, en una delicada simfonia de matitzos i colors que es van apagant segons la foscor arriba. En aquest segon cas, però, és altament recomanable portar un lot per a la tornada.

  Xavier Hereu ens explica Quermançó, com ens explica coses d’alguns dels homes i de les dones que van ser cabdals en la seva història. Però si això és important, que ho és, personalment penso que hi ha altres coses, en els seus poemes, que ho són més. Ens parla de pau, del diàleg, de l’entesa, de Catalunya, de l’exemple, més que no pas del pes, del passat i ens parla també del futur. Parla per convidar al lector a reflexionar personalment sobre aquestes qüestions des de la creació poètica, a partir dels seus poemes, sobre unes qüestions extraordinariament significatives. Una tria, penso, cabdal.

  Acaben, les paraules, perdent significat? L’ús i abús de les mateixes, la seva utilització perversa, les canvia? Què es avui la pau? Quin valor té? L’única pau vàlida és la dels vencedors? La del silenci? Si fins ara els estats convencionals eren els únics que podien engegar, mitjançant la guerra, la màquina de la destrucció a l’engrós, la ciència i la tecnologia, avui, permet que fòra dels estats nous actors, sovint grupúscols, portin al món la mateixa, o pitjor encara, destrucció que abans estava tristament amagada darrera pàtries i banderes. I les idees? Quin sentit té una idea que porti a matar? I la gana? Té sentit la pau còmode d’uns, edificada sobre la gana, l’opressió i la incultura dels altres? Un món estrany per al qual el poeta demana diàleg, pacte i entesa més enllà de la sang i la violència.

  I també parla del passat. Un passat que, sovint, uns i altres posen damunt la taula com un element de recriminació. No s’ha de viure esclau del passat: el seu pes és terrible. “El passat és un país estrany: allà fan les coses d’una altra manera”, diu l’afortunada i exacta frase. Però el passat és necessari també, no com a punyal, sinó en la justa mesura que el professor Fontana en explica que la Història és una arma carregada de futur. Ens diu qui sóm i ens dóna els elements necessaris per decidir el futur. Perdre això és perdre-ho tot i, més trist encara, no deixa viure el futur que, com a poble, i com a persones, pensem que em de viure.

  Això ens porta parlar de Catalunya. Que Xavier Hereu explica nascuda en el pacte, en el valor dels instruments jurídics. Una ullada a la premsa diària, d’aquí i del món, d’avui o demà, ens diu el valor d’aquestes coses ara mateix: no massa. Però això no és tot. La nostra pròpia reflexió política, social i econòmica sobre la nostra nació, sobre el nostre país, sobre la nostra comunitat, sovint pren una frivolitat que provoca estupor i, alguna vegada, vergonya. En poques ocasions pren el rigor d’una proposta seriosa i meditada o va gaire més enllà del patètic i mediocre interés polític de partit, immediat i fugisser, especialment si s’acosten eleccions. Estem vivint uns anys cabdals pel nostre poble, esborrat del mapa polític pel desenvolupament històric dels estats europeus i els jocs polítics de nissagues reials forànies però més poderoses, com ha passat amb tants altres pobles d’Europa. I, ara, amb Geòrgia i l’art com exemple, el poeta ens ajuda a pensar en una de les poques europes possibles al costat de l’Europa de la cultura: l’Europa de les nacions. Un somni on la nostra pàtria floriria sense cap impediment. Un somni que reis i presidents de repúbliques en exercici, al costat de les seves estructures de poder i dels seus interessos polítics i econòmics, no semblen tenir gaire present. I ho volem, com no pot ser d’una altra manera, amb diàleg, amb entesa, amb paraules, no amb bombes.

  I és en aquest moment quan Quermançó, de la mà del poeta, esdevé un símbol que apropa i lliga els conceptes fonamentals del seu discurs poètic. Quermançó, en la seva solitud paradoxalment pública, la seva soledat mil·lenària en companyia, es constitueix com exemple, com a paràbola, com a motiu per a reflexió. El petit castell de Quermançó, doncs, com a representació de coses cabdals, com exponent o personificació de les preocupacions del nostre present i de les inquietuts pel nostre futur.

  Quermançó, amanyagat pel vent i la pluja, vestit amb la llum del sol i de la lluna, amic de les vinyes i les oliveres, ho ha vist tot i ho ha sentit tot. El pas dels segles ha amarat de saviesa ancestral cadascún dels seus recons, bastits una i altra vegada per les mans dels homes i les dones de l’Empordà i el castell, que ens estima, ens fa el regal d’aquests coneixements oblidats, els ofereix a tothom que s’hi acosti amb l’humilitat necessària per caminar sense cap pressa enmig dels seus espais, intentant compredre. Però les pedres, quan parlen, tenen tantes coses a dir i criden tant per l’evidència del que expliquen, que sovint no les sentim. Xavier Hereu, amb la lucidesa pròpia i necessària dels poetes, les ha escoltat. I la màgia i el misteri de la creació poètica ha obrat l’encanteri. De la seva mà, la poesia ens ho diu, ens avisa, ens adverteix i ens fa reflexionar.

  Passin. Les paraules els esperen.

Agustí Vehí i Castelló
L’Empordà, tardor del 2010.

Redacció del CCH