Espai-tertúlia al Cafè de l'Òpera: “La marina catalana i els ports andalusos: Una plataforma logística ja al s.XIII?”

» Actes culturals

  La darrera tertúlia a l'espai del "Cafè de l'Òpera", va portar per títol “La marina catalana i els ports andalusos: Una plataforma logística ja al s.XIII?” i va estar introduïda per n'Eva Sans, membre del Cercle Català d'Història. Durant les dues hores que va durar la tertúlia, vam poder gaudir d'un apassionat debat entre les moltes persones que es van apropar a conèixer un aspecte tan poc tractac però no menys trascendent, com és el de la utilització dels ports andalusos per part dels catalans com a plataforma logística.

  Arran de la polèmica sobre l’aparició a la premsa nacional i internacional de la sortida de Cristòfor Colom des de Barcelona en el seu segon viatge, no podia faltar en una de les tertúlies la intervenció de la nostra investigadora Eva Sans per discutir els detalls de si “La marina catalana i els ports andalusos : una plataforma logística ja al S. XIII?”

  N’Eva Sans va plantejar a la tertúlia del passat dia les preguntes següents:

  Coneixem prou bé el funcionament dels ports catalans? Així com la seva organització, tractats i privilegis, normatives i lleis marítimes? La historiografia catalana té un gran desconeixement de l’àmbit marítim històric, el qual de manera paradoxal configura el 80% o més de les circumstàncies de la nostra història en tant que Nació abocada al mar i al comerç marítim: Mariners, pescadors, mestres d’aixa, drassanes, almiralls... vocabulari que sens dubte “el tenim sentit” i familiaritzat però no el coneixem en profunditat. Encara tenim sort de tenir llibres tan importants entre varis que ens aporten informació al respecte com “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92)” d’Antoni de Capmany, les “Hazañas y recuerdos de los catalanes” d’Antoni de Bofarull o “el llibre de Consolat de Mar” entre d’altres. Però això no és suficient...

  A Andalusia des del segle XIII s’estableixen per privilegi del rei de Castella una colònia de catalans de la mateixa manera que n’hi havia també una genovesa. Les colònies s’establien per beneficiar el comerç i aportar al lloc d’instal·lació de la colònia avantatges també, com resulta evident. En aquells moments històrics i a excepció dels moments en que estaven en guerra, es concedien privilegis per activar el comerç marítim i les colònies comercials que es regien per les lleis del Consulat de la seva nació complien les funcions de base de reagrupament i distribució de mercaderies. De la mateixa manera, també en certs moments històrics trobem una colònia genovesa a Barcelona i el cònsol de Castella a la mateixa ciutat, tot plegat formant part d’una xarxa perfectament organitzada i legislada per les lleis marítimes i jurídiques vigents.

  Segons el treball de recerca de la professora Mª Teresa Ferrer i Mallol, la funció d’aquests centres de reagrupament i distribució de mercaderies era el d’abaratir costos i ser més competitius. El poder econòmic i asseguratiu romania però a Barcelona. Aquests centres de distribució de mercaderies o “colònies catalanes” es trobaven a Cadis, El Puerto de Santamaria i Sanlúcar de Barrameda. En aquells ports s’hi combinaven productes de Flandes, Anglaterra, Irlanda, Barcelona i de l’Orient. La flota mediterrània era usada preferentment per al transport a l’interior d’aquest mar i fins als ports andalusos. Per al transport cap al Nord, hi havia una flota atlàntica amb pilots experts en aquesta navegació.

  Per tant, veiem com no tan sols als “Anales de Catalunya” de Narcis Feliu de la Peña es fa referència a Cadis com a lloc d’arribada- des de Barcelona i de nou sortida de l’armada de Colom, sinó que treballs de recerca per altres fonts documentals com els de la professora Ferrer i Mayol expliquen la funcionalitat de ports per part dels catalans com el de Cadis. Eva Sans, va destacar sobretot el gran desconeixement i la poca atenció que se li ha donat per part de la historiografia catalana al tema marítim i naval tan mercant com militar i ens va fer la pregunta de per què ha estat així quan hauríem de tenir una abastíssima informació després de tants segles de navegació, comerç, tractats internacionals i una supremacia naval com sempre se n’han fet ressò un gran nombre de cronistes de nacions diferents. “També és cert”,- digué Sans- “que ni s’ha buscat ni es busca suficientment als arxius. A la gent sovint li resulta més fàcil basar-se en treballs d’altres i no van a buscar les fonts directes, que són les que realment poden aportar noves informacions i noves perspectives en la revisió urgent de la nostra història”.

  La gent no va deixar d’intervenir preguntant sobre la naturalesa d’aquestes colònies, i dient que efectivament no tenim informació sobre el nostre passat marítim, a banda de les gestes que es troben recollides a les Grans cròniques. També van dir que els almogàvers continuen sent molt desconeguts i què com és que no se’n pot saber més? Una altra pregunta molt interessant proposada va ser la del tema de la llibertat de comerç amb Amèrica, un tema va dir Eva Sans molt equivocat tal i com ens l’han explicat, ja que els catalans no van ser exclosos del comerç amb Amèrica a diferència de com se’ns ha volgut fer creure.

  Una tertúlia apassionada i molt interessant que ha plantejat un tema de màxima actualitat com és el del paper dels catalans en la descoberta d’Amèrica i que a poc a poc va fent evident, per tal i com es van trobant noves dades. que la marina catalana mai va deixar de tenir un paper principal com a protagonista dels grans fets històrics, i que pel fet que no tinguem la documentació que hi havia i que acompanyava aquests fets i que no ens ha arribat, vulgui dir que això no es va esdevenir. Això és un error. En aquest sentit, Eva Sans va voler fer incís en el fet que en general es fan males interpretacions dels fets, basades en una base mal sustentada, amb errònies deduccions i s’acaba moltes vegades fent “interpretació de la història” en comptes de “recerca històrica rigorosa i seriosa”.

Redacció del CCH
Fotografies: Maria Miró