Envia a un amic

Presentació de l'exposició: "Homenatge a Joan Fuster i altres imatges de 1968" de Jordi Peñarroja

» Actes culturals

JOAN FUSTER A SUECA

  A Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ningú no li discuteix la qualitat de ser l’assagista en llengua catalana més important, i probablement també el més llegit, de la segona meitat del segle XX. Hom accepta igualment el seu paper fonamental en el desvetllament de la consciència nacional al País Valencià durant el mateix període. Tot i la seva extensa bibliografia, l’obra més coneguda, llegida i influent de Fuster és indubtablement Nosaltres, els valencians, apareguda el 1962 i molt reeditada.

  Per a Fuster hi ha un abans de Nosaltres, els valencians, amb els problemes inherents al fet de voler viure d’escriure en una societat marcada per les imposicions d’un Estat totalitari, i un després. Aquest després són trenta anys (1962-1992) d’obert enfrontament entre Joan Fuster i l’Estat Espanyol. Primer és l’aparell de l’Estat qui actua obertament, en temps de Franco. Després l’acció és per delegació, a càrrec de l’anomenat búnker barraqueta, primer, i de les centralistes administracions de l’autonomia valenciana, després. I per a ofrendar nuevas glorias a España hi ha qui arriba a obsequiar Fuster amb una mascletà en forma de bomba terrorista. Resumint: a més de ser un bon escriptor, acreditat pel seu discurs precís, àgil i entenedor, Fuster és un home íntegre que té el valor de mantenir les seves idees i la seva dignitat de ciutadà enfrontant-se només amb la paraula a un Estat foraster, que basa la seva legitimitat en el derecho de conquista i defensa aquesta amb tot el seu poder.

  Això és evident ja el 1968. Per això una colla de desafectos al Régimen munta un homenatge a Joan Fuster, que pren la forma d’acte acadèmic i s’aixopluga a la sala d’actes de l’Ateneu Mercantil de València, llavors presidit per Josep Maldonado. I aquest és el tema de la xerrada al Casal Ribera Baixa de Sueca sobre l’exposició Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68.

  Per fotografiar l’acte només apareixen les càmeres d’uns altres desafectos al Régimen: Francesc Jarque (València, 1940), el millor fotògraf valencià de la segona meitat del segle XX, i Jordi Peñarroja (Barcelona, 1944. Per compromisos professionals, Jarque només té temps per fer quatre fotos. Com que ha baixat expressament de Barcelona, Peñarroja s’empassa tot l’acte, més el sopar al restaurant La Pepica, i queda encara amb Fuster per fer-li fotos l’endemà, a Sueca. Aquestes imatges a l’entorn de Joan Fuster són el nucli de l’exposició i el millor que tenen és que en cap moment mitifiquen el personatge. Joan Fuster detestava que el fotografiessin, tot i que ho acceptava com una servitud inherent a la seva posició com a intel·lectual compromès. Llavors posava. Però si hom aconseguia trencar el gel, Fuster és produïa amb espontaneïtat davant de la càmera, d’acord amb el que ell era i com li agradava definir-se: Jo sóc de poble. Un home seriós però no tibat, resignat si no hi havia altra opció, però sorneguer, irònic, timid a estones i també extrovertit.

  Per acabar de situar el personatge hi ha un seguit d’imatges, totes de 1968 i majoritàriament inèdites, que reflecteixen la realitat d’aquell temps al marge de la vida oficial que protagonitza el noticiari cinematogràfic setmanal No-Do i el telediario de TVE.

  Una pintada feta el 1968, a brotxa, que diu Parlem Valencià es considera propaganda contra el Régimen. Fotografiar-la mereix la mateixa consideració. Vistos des d’ací, el millor dels anys seixanta és que ja són material per a la història.

  Ara l’exposició Homenatge a Joan Fuster i altres imatges del 68, material per a la història, vista la reacció favorable dels visitants, allarga la seua estada al Casal Ribera Baixa de Sueca fins a finals de desembre del 2009.

Jordi Peñarroja (Cercle Català d’Història)

  Fotografies de la xerrada del 13 de novembre al Casal Ribera Baixa de Sueca: © Maria Miró (Cercle Català d’Història).