Envia a un amic

Conferència: “La resistència a ultrança i el final de la guerra a Catalunya (1713-1714)”, amb Jordi Peñarroja (Escriptor i fotògraf)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"

Índex:

• Resum de la conferència (a càrrec de Jordi Peñarroja, escriptor i fotògraf)
• Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)

  La quarta conferència del cicle organitzat pel Cercle Català d'Història i que duu per títol, "CATALUNYA, HISTÒRIA D'UNA INDEPENDÈNCIA. Abans i després de 1713" va anar a càrrec de l'escriptor i fotògraf Jordi Peñarroja. La seva conferència, amb el títol de "La resistència a ultrança i el final de la guerra a Catalunya (1713-1714)", es va celebrar al Centre Comarcal Lleidatà, (Gran Via de les Corts Catalanes núm.592), el passat dimarts 10 de desembre de 2013 a les 7 de la tarda.

» Resum de la conferència (a càrrec de Jordi Peñarroja, escriptor i fotògraf)

  Abans d’iniciar la lectura d’aquesta conferència he de manifestar el meu agraïment per la seva col·laboració a Antoni Muñoz en la meticulosa documentació sobre les decisives deliberacions de la Junta de Braços de 1713, aportant la poc coneguda versió d’aquells fets en la correspondència adreçada a Patiño, a Madrid, pel militar borbònic Ceva Grimaldi, duc de Pòpuli, que es conserva a l’Archivo Nacional de Simancas.

1701-1713: la Guerra de Successió a la Corona dels regnes d’Espanya

  Ens agradi o no, l’anomenada Guerra de Successió a la Corona dels regnes d’Espanya és fonamentalment una guerra europea on es debat el control del comerç colonial amb Amèrica. Aquest és el gran negoci en joc.

  Aquesta guerra dura fins a 1713, quan els representants de les potències europees acorden a Utrecht reconèixer com a rei de tota la monarquia hispànica al rei Borbó de Castella.

  Amb la signatura d’un teixit de tractats de pau entre estats, l’onze d’abril de 1713 i a la ciutat d’Utrecht, als Països Baixos, s’estableix un nou “ordre europeu” que només beneficia clarament els anglesos. Abans, el catorze de març, s’acorda l’evacuació de les tropes imperials austríaques, els últims contingents militars aliats encara presents a Catalunya.

  El final europeu del conflicte deixa Anglaterra com a potència més beneficiada i la nació catalana com la més perjudicada: les potències europees acorden fer-nos desaparèixer del mapa dels estats.

  Cal recordar que a Utrecht hom ha negat la participació de representants catalans a les deliberacions, i que tant anglesos com austríacs eviten informar a Catalunya dels acords que es prenen.

  Quan es coneix a Barcelona la sospitada traïció anglesa i l’abandó final de la defensa de Catalunya per les tropes imperials, es convoca la Junta de Braços per deliberar la decisió que cal prendre.

La junta de Braços i la guerra a ultrança de Catalunya

  A 1713 les comunicacions no són fàcils ni ràpides, per això la Diputació del General convoca la Junta de Braços quan ha d’enfrontar la situació provocada pels acords d’Utrecht. La Junta de Braços ve a ser una reunió d’emergència de les Corts, i en formen part tots els representants a Corts que es troben a Barcelona en el moment de la convocatòria. La urgència és la justificació d’aquest procediment, una mena de gabinet de crisi.

  El 30 de juny a les deu del matí es reuneixen els Braços a la Sala de Sant Jordi del palau de la Diputació del General. S’asseuen al voltant d’una taula dos membres del Braç Eclesiàstic, dos del Militar i dos del Reial, a la dreta de totes dues unes cadires pel Braç Eclesiàstic i a l’esquerra de manera semblant el Braç militar. De manera semblant es disposen els bancs destinats al Braç Reial. Es llegeix un document reflectint tots els esdeveniments succeïts des del 22 de gener de 1713 fins al 27 de juny.

  El Braç reial, a més a més d’Emmanuel Flix (Conseller en Cap de Barcelona) i Feliu de la Penya està format per cent-trenta persones.

  Continuar la sessió a les quatre de la tarda del mateix dia acordant-se formar una representació de nou persones per cada Braç.

  Els membres del Braç Eclesiàstic són : Francesc Cordelles, abat de Gerri; Josep Asprer, ardiaca d’Andorra; Pau Borràs, hospitaler de Tortosa; Andreu Foix, canonge de Barcelona; Joan Olzina, canonge de Barcelona; Barata, canonge de Barcelona; Pau LLinàs, canonge de la Seu d’Urgell; Andre Arbell, canonge de Vic i Josep Campanya, del monestir de Gerri.

  El Braç Militar està representat per: Josep Pinós i Rocabertí; Francesc Blanes; el comte de Centelles, Josep Cartellà; Lluís Roger; Josep Gible r, ciutadà de Berga; Ramon Maranyosa; Jaume Copons i Falcó; Manuel Ferrer i Sitges i Felicià Cordelles.

  Pel Braç Reial trobem: Josep Ferrer, síndic de Valls; Josep Puig, síndic de Ripoll; Josep Sala i Sayós, síndic de Manresa; Jaume Abadal, ciutadà de Barcelona; Cristòfol LLedó; Josep Antoni Roig; Josep Duran i Francesc Mascaró, síndic d’Agramunt.

  El Braç Eclesiàstic es retira de la Junta de Braços al·legant que ells no poden estar a favor de la guerra. El 6 de juliol es reuneixen novament els Braços per escoltar la deliberació de les vint-i-set persones nomenades, que decideixen per majoria de vots que representants del Principat s’entrevistin amb el militar borbònic duc de Populi.

  Ceva Grimaldi, duc de Pòpuli, notifica així aquest procediment de la Junta a Patiño:

  “Los veinte, y siete nombrados, (ô la mayor parte de ellos que fueron diez, y siete) aconsejaron, que lo que debían hacer los Comunes era, que por los Diputados del General se nombrasen tres personas, una de cada brazo, para que estos en nombre de todo el Principado pasasen â ponerse a los pies del Sor. Felipe 5º y le suplicasen, no sólo el perdón para toda Cataluña, sino también que se sirviese concederles los privilegios, y libertades antiguas”

  Aquesta resolució torna a passar a deliberació de cadascun dels Braços. Al Braç Militar hi ha una gran discussió a l’entorn de tres opcions:

  1a, sotmetre’s a l’obediència de Felipe V i enviar representant a Populi (opció encapçalada pel comte de Centelles, Maranyosa, etc),

  2a, defensa a ultrança (posició mantinguda sobretot per Pinós i Manuel de Ferrer),

  3a, enviar representant a Felipe V per aconseguir conservar les constitucions (possibilitat defensada per Ignasi Copons).

  Guanya l’opció primera, sotmetre’s a l’obediència de Felipe V, malgrat la protesta de Manuel Ferrer dient que calia esperar la resolució del Braç Reial.

  Ceva Grimaldi va resumir aquesta primera votació amb les paraules:

  ”El brazo Militar en la primera Junta deliberó lo mismo (enviar representants al duc de Popoli), aunque con mucha contradiccion, pues solo ganaron de dos votos”

  Vista la delicada situació, per guanyar temps en aquesta situació de minoria inestable, Manuel Ferrer exigeix a la Junta que la seva proposta consti en acta per escrit, proposta a la que s’afegeixen amb els seus noms els partidaris de la resistència a ultrança. Cal dir que el diputat Manuel de Ferrer i Sitges ha parlat durant una hora dient un llarg discurs que conclou amb aquestes paraules:

  Per totes estes raons sobredites, só de vot que des de luego s’empunyen les armes, s’alcen banderes, s’allisten soldats, no perdent-se un mínim moment. El seu raonament, junt amb el coneixement que el Braç Reial s’ha decantat per la guerra a ultrança, decideixen el Braç Militar –i de retruc, la Junta de Braços– a continuar la guerra de defensa de les llibertats i Constitucions de Catalunya.

  El secretari de la Junta comença a escriure el llarg discurs d’en Ferrer i s’ajorna la sessió fins a les cinc de la tarda del 6 de juliol. És a dos quarts de set, quan el secretari encara transcriu els parlaments, quan arriba a coneixement del Braç Militar la resolució que ha pres el Braç Reial, del tot independent de les deliberacions del Braç Militar.

  Els representants de les ciutats i viles reials s’han decantat per la defensa a ultrança, a proposta de Josep Sala, síndic de Manresa, Josep Ferrer, síndic de Valls i altres ciutadans honrats de Barcelona.

  A Ceva Grimaldi li arriba informació parcial d’aquestes deliberacions, com es pot veure en la seva comunicació a Patiño:

  ”El Brazo Real, compuesto del Conceller en Cap de Barcelona, y de los Síndicos de las Villas, y lugares de Cataluña, y de los Ciudadanos honrados, se dividió en tres votos. El primero, que fue el del Consejero de Barcelona, fue que se conformaba con el parecer de los veinte, y siete, con circunstancia, que estos explicasen primero, que habían querido decir en aquellas palabras: Que los Enviados primero se abocasen con el Sor. Duque de Popoli. El segundo voto fue del Sindico de la Ciudad de Manresa, de que tomasen las armas en defensa de los privilegios, en atención, que aunque el Sor. Felipe 5º los concediese, no havia de cumplirlo. El tercero voto fue del Sindico de Vique, de que se conformasen absolutamente con el parecer de los veinte, y siete. Y como muchos Síndicos siguiesen el parecer del Consejero de Barcelona, y los Ciudadanos honrados fuesen muchos, se vino â deliberar, que se tomasen las armas por este Brazo; pero es digno de advertencia, que de los Síndicos ninguno fue de sentir de guerra, sino solo el de Manresa, y aun el Consejo de Ciento de Barcelona fue del mismo sentir, pero el Consejero en Cap en el Brazo puso la circunstancia de la declaración de las palabras, para dividir los votos”

  Com es veu, Pòpuli no està assabentat del vot del síndic de Valls i altres detalls, però afegeix que el vot del Conseller en Cap és per dividir als partidaris de la submissió, quan sabem que el total de vots partidaris de l’obediència al monarca són només 45, incloent-hi el sis vots que recolzen el Conseller en Cap, i el total de vots de partidaris de la resistència pugen a 75.

  Coneguda la decisió del Braç Reial, els civils, de la defensa a ultrança de les Constitucions, el Braç Militar ha de replantejar-se la decisió de sotmetre’s presa al matí, i aquesta vegada guanya la proposta de Pinós i de Ferrer d’optar per la defensa a ultrança. Així la resolució de resistir es pren el mateix dia 6 de juliol.

  El 7 de juliol es reuneixen els diputats, que no tenen cap autoritat quan està reunida la Junta de Braços, i al·leguen no disposar diners per continuar la guerra, però la Junta de Braços els diu que això no és cosa de la seva competència, que ells només han de publicar la resolució i després els Braços ja disposaran com s’organitza.

  Els diputats convoquen una junta de teòlegs, un per cada religió (orde religiós) i parròquia (clero regular), a la qual també es manifesten opinions dividides.

  La Junta de Braços insta per segona vegada els Diputats a publicar la declaració de la guerra. Aquests, reticents encara, manen reunir una junta de lletrats de prestigi, entre els quals hi ha en Miquel Calderó, que dictaminen que, segons les Constitucions Catalanes, els Diputats no tenen cap autoritat per interpretar la resolució de la Junta de Braços, sinó que han d’acatar-la i fer-la pública.

  Aquestes juntes les convoquen els diputats en secret, però aviat són conegudes per la Junta de Braços. Es convoca llavors una nova reunió dels Braços pel matí del dia 8 de juliol, i els membres dels Braços Militar i Reial decideixen que la reunió no es dissolgui ni se separi fins que els diputats publiquin la declaració de guerra. I a la nit formen una comissió de quatre persones per cada Braç:

  Antoni Desvalls, Manel Ferrer, Josep Lanuça i Francesc Castellví pel Militar.

  I els síndics de Manresa, de Valls i els ciutadans de Barcelona Marià Duran i Jaume Abadal, que són els portantveus de la resistència a ultrança, pel Reial.

  A les dues de la matinada del dia 9 els comissionats de la Junta de Braços s’ entrevisten amb els Diputats reticents, advertint-los que si en el termini d’una hora no publiquen la resolució de la Junta la faran pública els Braços Militar i Reial pel seu compte.

  Entre les set i les vuit del matí del 9 de juliol, els Diputats publiquen la resolució presa el dia sis a la tarda de resistir i declarar la guerra al duc d’Anjou i a Lluís XIV.O sigui, a Castella i França, les dues corones borbòniques.

La guerra de 1713

  Hi ha qui opina que la guerra declarada per las Junta de Braços de Catalunya el juliol de 1713 acaba l’Onze de Setembre de 1714, amb la capitulació de Barcelona. O amb les posteriors dels castells de Montjuïc i de Cardona, el 12 i el 18 de Setembre de 1714.

  Hi ha qui opina que la fi de la contesa és el 2 de juliol de 1715, quan capitula Mallorca.

  Un altra opinió fa referència al 1781, quan els espanyols guanyen Menorca als anglesos.

  I hi ha qui pensa que aquella guerra no s’ha acabat encara. Perquè l’ocupació militar i l’administració forasteres arriben acompanyades per la resistència catalana, civil i armada, des del primer dia.

  A més a més, la mala gestió de la victòria militar per part d’un estat de matriu castellana capficat en l’exercici de la repressió i del derecho de conquista, han fet d’Espanya un estat sotmès a una crisi crònica i no resolta, que és alhora política, cultural i econòmica, i marcada de dalt a baix pel centralisme. Una crisi perpètua a bastament evidenciada pel rosari de guerres civils dels segles xix i xx, que tenen molt de continuació emmascarada, repetició o represa de la guerra de Successió.

  Aquestes llargues crisi i confrontació, sense haver trobat solució econòmica i política, encara continuen.

La resistència setcentista.

  Documents borbònics de la primera meitat del segle XVIII conservats a l’Archivo General de Simancas (a tocar de Valladolid) i a l’Archivo Històrico Nacional (a Madrid) parlen amb tota cruesa de la repressió borbònica, ens donen la mesura i, també, evidencien el pensament i la preocupació de les autoritats castellanes per una resistència catalana que no aconsegueixen eliminar.

  Resulta esfereïdor l’absolut menyspreu que mostren aquests papers respecte al nostre país, sovint arribant a l’odi, i la naturalitat amb que els ocupants castellans i els mesells botiflers dissenyen i apliquen unes mesures que, en definitiva, són un clar antecedent del que fan més endavant els nazis a Alemanya (1933-1945) i a l’Europa ocupada (1939-1945)...

  N’és una mostra exemplar aquesta lletra adreçada des de la Seu d’Urgell per Don Ignacio Francisco de Glimes de Brabante, conde de Glimes, a José Patiño:

  Haviendose el dia 28 de Junio proximo passado determinado por la sala criminal de esta Audiéncia la causa contra Andres Garcia (Andreu Garcia), Jaime Casals (Jaume Casals), Carlos Alberty (Carles Albertí), y Vicente Tolrà (Vicenç Tolrà) que de las carceles de Talarn (en cuias cercanias se logrò el apreenderlos como tengo informado a V.E.) fueron conducidos a las de Barcelona el día 23, condenando al primero como Caudillo dela Cuadrilla a ser arrastrado al suplicio, degollado, y hecho quartos, poniendo su caveza enla villa de la Selva, y sus quartos en los parages publicos del camino que và de dha Villa a Tarragona; y a los demas reos a ser ahorcados, quitándoles las cavezas y poniendolas en las puertas dela enunciada Ciudad, que míran al Campo, y sus cadáveres, en el lugar acostumbrado dela Trinidad: Se executò la sentencia la tarde del dia 30, cuio ejemplar espero lo sea para todos los malintencionados que acaso puede haver, y que con èl se vincule la quietud y seguridad del País.

  Podríem pensar que aquesta lletra ens parla d’una execució coetània a la soferta pel general Moragues el 1715. Però resulta que no ho és, el document fa relació de fets acabats de succeir i està datat a 3 de juliol de 1735, només vint-i-un anys després de 1714…

  Seguint els avatars de la història, podem dir que Catalunya segueix essent un país en estat de guerra ben bé fins 1746 quan, mort el rei castellà Felipe V, passa a ser només una nació ocupada.

  Amb la mort de l’odiat Felipe V i la desaparició de l’escena dels veterans de 1714, la resistència dels catalans esdevé sobretot política i econòmica, essent fonamental el paper dirigent jugat pels homes de la Junta de Comerç.

  Una fita important és el text de la Representació de 1760, autèntic Memorial de Greuges, presentat a les Cortes convocades pel rei Carlos III de Borbon, fill de Felipe V, en defensa dels interessos dels antics regnes de la confederació catalana i l’Aragó.

  La mala salut crònica de la hisenda de l’Estat espanyol, sempre amb números vermells, fent inversions seguint polítiques sovint desmesurades i poc rendibles que aboquen l’estat a vorejar freqüentment la fallida, malgrat beneficiar-se d’un imperi colonial ultramarí i un exorbitant espoli fiscal del Principat, València i les Illes. Aquesta ineficàcia de l’estat castellà permet als catalans “comprar” miquetes de reconstrucció nacional a pes d’or i que la Junta de Comerç funcioni, dins del possible, en funcions de suplència de l’Estat perdut.

L’autonomia de 1808-1814.

  L’any 1808, l’imperi francès és aliat de l’estat espanyol, castellà i borbònic. Fent ús de l’aliança, amb el subterfugi d’atacar Portugal, l’exèrcit francès ocupa Espanya.

  Llavors, Carlos IV i la família reial espanyola sencera interpreten un vodevil d’abdicacions a la ciutat de Baiona que culmina amb l’apoteosi de la cessió de la corona de les Espanyes a Napoleó. Així Napoleó Bonaparte pot fer rei de les Espanyes el seu germà Josep. Però no del tot: de l’estat espanyol en separa el Principat de Catalunya, que incorpora a l’Imperi Francès com a regió autònoma.

  Però a Napoleó se li nega l’all-i-oli i es troba amb una escudella barrejada de guerres que fan xup-xup. A Espanya es barallen el cos expedicionari anglès (i les febles restes de l’exèrcit borbònic espanyol) amb l’exèrcit napoleònic. A Catalunya hi ha, per una banda, la guerra “espanyola” entre les restes de l’exèrcit borbònic i els francesos, alhora que una guerra civil catalana, la primera del segle xix, que enfronta ultracatòlics catalans contra liberals catalans i francesos “revolucionaris”.

  Cal dir que tot i haver-hi tres batalles del Bruc, el famós timbaler no ha existit mai, és una invenció propagandista a benefici de la mitologia heroica espanyolista. El que sí hi ha a les batalles del Bruc és la presència de restes de regiments espanyols borbònics, un dels quals, de mercenaris suïssos.

  També trobem una doble administració.

  Hi ha una Junta espanyolista i conservadora instal·lada a Berga.

  Hi ha també una administració franco-catalana autònoma del Principat a Barcelona, que topa amb greus inconvenients derivats de gairebé un segle d’ocupació espanyola del país.

  Un problema d’aquesta autonomia és la bandera catalana, que ha d’onejar als edificis públics al costat de la de l’Imperi. Perquè amb l’absentisme dels reis de la monarquia hispànica durant els segles xvi i xvii i la posterior ocupació castellana del xviii, els catalans hem oblidat l’ús de la bandera nacional. I és finalment Napoleó qui decideix salomònicament que l’antic senyal reial dels quatre pals sigui la bandera de Catalunya.

  Un altre problema és el de la llengua. Prohibit tan el seu ús en documents públics com la seva presència a l’ensenyament durant un segle d’ocupació castellana-borbònica, la majoria dels que saben escriure ignoren l’escriptura en la llengua pròpia. Llavors el capità general Augeraux encarrega el 1810 una gramàtica catalana al capellà i gramàtic Josep Pau Ballot, que és a punt el 1813 i es publica immediatament. Ballot l’amplia i complementa convertint-la en la Gramática y apología de la llengua cathalana, publicada a Barcelona el 1815, després de la retirada francesa i amb el suport de la Junta de Comerç. Aquesta primera gramàtica catalana impresa, única durant molts anys, és un eina fonamental i se situa a l’origen de la Renaixença cultural vuitcentista.

1814-1899: el temps del republicanisme federal.

  Tot i que la Constitució Española de 1812, redactada en plena crisi de l’Estat, té la fatxenderia de dir al seu article primer que La Nacion española es la reunion de todos los espanyoles de ambos hemisferios, el segle xix és el segle de l’alliberament de les noves repúbliques americanes.

  Sense poder extorsionar fiscalment les colònies perdudes, l’ineficient estat espanyol voreja la fallida i precisa modernitzar-se.

  Però mentre uns pocs territoris perifèrics segueixen els canvis socials que es viuen a Europa, l’estat espanyol es limita a funcionar a base dels pronunciamientos dels seus militars i els partits polítics es limiten a apostar per aquest o aquell general, i per una Desamortización a benefici del “corralito” que inclou les terres comunals, una autèntica antireforma agrària!

  És en aquest context, i fins i tot abans, que es produeix l’intent català d’encaixar Catalunya amb Espanya dins d’un estat federal, modern i eficient.

  Ho intenten primer els republicans federals, des d’una perspectiva d’esquerres, i ho fan després els carlins, des d’una perspectiva conservadora. Fracassen ambdues tendències per una simple raó demogràfica: des de la redacció de la Constitución de 1812 (sense anar més lluny) el federalisme català topa tot temps amb el monolític bloc del centralisme castellà. I quan el parlamentarisme esgota el seu crèdit, que és migrat, apareixen les proclamacions extraparlamentàries i els generals Bum-bum.

  Catalunya, que participa de la revolució industrial, intenta entendre l’incomprensible i comença a veure Espanya només com un mercat i a plantejar-se una política pròpia.

Catalunya dual: cooperativisme obrer i Renaixença burgesa.

  Amb la introducció de la màquina de vapor, que arriba si fa no fa, coincidint amb l’inici de les guerres carlines, Catalunya entra de ple en la revolució industrial. Això vol dir passar de la manufactura a la producció industrial, amb un increment espectacular de les inversions, la productivitat i els guanys. Però alhora implica l’aparició d’una nova classe, el proletariat industrial, i una accentuació de les diferències socials.

  La creixent necessitat de personal amb un nivell d’instrucció adaptat a les exigències dels nous sistemes productius i la complexitat del comerç creen una nova exigència: l’escolarització de la classe obrera que, de retruc, es culturalitza.

  Sindicats, cooperatives i ateneus populars apareixen com a contraposició de les associacions patronals, el cercles més exquisits i els casinos i ateneus de senyors.

  La llengua uneix aquestes dues Catalunyes. Mentre els senyors celebren Jocs Florals, on es concedeixen flors “naturals” d’orfebreria obrades amb metalls preciosos, els obrers canten en català als Cors de Clavé.

  El 1842, els revolucionaris canten el poema La Campana escrit pel republicà federal Abdó Terrades musicat per Anselm Clavé. Aquests republicans són d’esquerres, com es nota en aquesta estrofa:

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana sona, lo canó ja retrona...
¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

  Encara no es parla dels impostos de societats ni de successions, perquè el país no pot tornar a legislar encara. La victòria es fa esperar, com a nació, tant per a burgesos i terratinents com per a obrers i menestrals. I fent i desfent l’embolic de cada dia, arriben les Exposicions. Catalunya encara compta poc políticament, però ja és una modesta potència industrial.

  El xiulet d’arrencada del tren de Mataró anuncia el 1848 més coses que no sembla.

L’Exposició Universal de 1888 i l’independentisme.

  La proliferació de xemeneies de fàbriques, locomotores i vaixells acompanya l’expansió de la industrialització vuitcentista de Catalunya. La repercussió econòmica es manifesta públicament en exposicions que se succeeixen a partir de l’Exposición General de Barcelona de 1844. El 1860 hi ha l’Exposición de Indústria, Artes y Oficios, el 1871 es munta una Exposición General Catalana i el 1877 s’instal·la al nou edifici de la Universitat de Barcelona una Exposición de Productos Catalanes, que inaugura el rei Alfonso XII. Hi ha un dibuix simbòlic en el llibre d’aquesta exposició de 1877 on es veu Catalunya com una dona amb l’escut dels quatre pals a la túnica i que diu: “Ved lo que hacen mis hijos”. Tot i ser en castellà s’hi nota un punt d’afirmació de la catalanitat de l’exposició.

  El 1888, l’Exposición Universal de Barcelona és una exposició de segona fila, però té 2 milions i mig de visitants en 5 mesos i és un intent de tornar a globalitzar l’economia catalana. Naturalment, les autoritats fan tan com poden per espanyolitzar al màxim l’esdeveniment i el centralisme de l’Estat Espanyol, demostrat a bastament (mani qui mani), es fa evident en la imposició de simbologia i llengua, entre altres coses. S’admet Barcelona, però s’eliminen al màxim les referències a Catalunya.

  Paral·lelament, es radicalitza el Federalisme, frustrat en la breu aventura de la República Española (1873-74).

  El diari federalista de Valentí Almirall El Estado Catalán (1869-70 i 1873) té un nom prou eloqüent i poc després, el 1879, apareix el Diari Català, el primer publicat en la llengua del país. I el 1880 se celebra el primer Congrés Catalanista.

  El 1892, quatre anys després de l’Exposició Universal, que ha deixat mal gust de boca pel que fa a la política, la Unió Catalanista aprova les anomenades Bases de Manresa, projecte d’una constitució per a un Estat Català, federat dins d’Espanya, que tenen un referent en les Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Catalunya que ha publicat Almirall el 1868, en clara oposició a l’espanyolisme centralista del general Juan Prim.

  En aquest ambient de progrés econòmic i estretor política no ha de sorprendre que el 1889 l’escriptor Emili Vilanova publiqui el seu relat Falòrnies, on ens anticipa una Catalunya independent... el 1950!

  I no sorprèn ningú que el 1896 el pedagog Francisco Flos i Calcat denunciï l’espoli fiscal que pateix el país en un manual escolar, la seva Geografia de Catalunya.

El tancament de caixes de 1899, resposta a l’espoli fiscal.

  Els errors de la política colonial espanyola generen un encadenament de desastroses i cares guerres colonials a les Antilles i les Filipines, que culminen amb la guerra amb els Estats Units i el desastre de 1898.

  Sense les colònies ultramarines, en un intent d’equilibrar la hisenda pública i evitar la fallida, Espanya opta per un augment general dels impostos, però introduint unes pujades a l’impost d’Utilitats del capital i del treball i a les taxes de cèdules personals que són molt més altes a Barcelona que a Madrid. Aquesta política nega les reformes promeses pel govern Silvela-Polavieja, i molt especialment el concert econòmic sol·licitat per Catalunya.

  La resposta a aquesta situació és la negativa de bona part dels empresaris de Barcelona, Mataró, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Manresa i altres localitats a pagar les contribucions. És el famós “Tancament de caixes”. La resposta de l’estat és militar, declarant l’estat de guerra. El 1899 encara no hi ha ràdio i menys encara TV, però la premsa madrilenya fa costat al seu govern i acusa els contribuents catalans d’antiespanyols i separatistes.

  Si us plau per força, les contribucions s’acaben pagant, però la resposta de la societat és un reforçament del catalanisme polític que condueix a un seguit de victòries electorals que desemboquen en la implantació de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat: un projecte d’Estat.

  Enric Prat de la Riba és un senyor que el 1902 va a la presó per les coses que diu un article que ell no ha escrit, fet que no resulta sorprenent venint de l’aplicació de la legalitat espanyola. Diguem que Prat de la Riba (1870-1917) és un home conservador, però patriota i amb sentit d’estat. De fet, és el primer polític català del segle xx que és un estadista. I el millor.

  Dotat d’un sentit pràctic inqüestionable, en només deu anys Enric Prat de la Riba aconsegueix fer molt a partir de gairebé no res, aprofitant al màxim les minses possibilitats que té, sabent envoltar-se de bons col·laboradors i aplicant, sobretot, criteris d’eficàcia. Potser el seu màxim error és haver confiat en un personatge tan sinistre com Eugenio d’Ors, que després d’una rebequeria acaba destapant el seu joc de feixista espanyol.

  El 1907, essent només president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba crea l’Institut d’Estudis Catalans, set anys abans d’aconseguir la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Després, amb les quatre diputacions provincials catalanes presidides per catalanistes, sap aprofitar una Ley de mancomunidades, que és un de tants cafè para todos ofert per Madrid, però que no vol ningú fora del Principat. Llavors, a partir de 1914, Prat basteix la Mancomunitat de Catalunya, que utilitza per fer una política d’estat a base d’unir intel·ligentment els limitats recursos de quatre diputacions provincials en una administració unificada. I els administra amb eficàcia.

  L’obra de la Mancomunitat és enorme: xarxa telefònica, ferrocarrils, carreteres, Escola Industrial i del Treball, normalització de la llengua, Biblioteca de Catalunya... Malgrat els entrebancs de la dictadura de Primo de Rivera, de la centralista República Espanyola, de la guerra d’España, del franquisme i de la pseudodemocràcia neofranquista, l’obra del decenni de la Mancomunitat és tan important i sòlida que hem de reconèixer que tant a la breu Generalitat republicana com a la Catalunya de principis del segle XXI encara vivim bàsicament de les eines i línies estructurals de país creades per Prat de la Riba i els seus col·laboradors del primer quart del segle XX.

L’independentisme armat: Cardona i Macià.

  L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la campanya autonomista de 1918 tenen com a conseqüència el Projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919. Aquest projecte topa amb el mur del govern espanyol i l’animadversió activa del seu exèrcit i el tomben. A partir d’aquí, de forma oberta o encoberta, l’enfrontament de Catalunya amb Madrid es radicalitza.

  Seguint la tendència manifestada el 1905 amb l’assalt a la redacció i els tallers del Cu-cut, revista satírica catalanista, els militars fan el cop d’estat de 1923 encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera, en connivència amb el rei Alfonso XIII. L’objectiu és eliminar la Mancomunitat i esborrar la seva obra. Al mateix temps, el catalanisme es radicalitza, i mentre la Lliga es dretanitza i col·labora amb la dictadura, un altre sector del catalanisme opta per la via armada, inspirant-se en el model irlandès.

  És en aquestes dates, el 1918, que Vicenç Albert Ballester dissenya com a bandera de combat independentista la bandera estelada amb el triangle blau i l’estrella blanca, que adopten totes les fraccions de l’independentisme radical. Anecdòticament, els voluntaris catalans de la Gran Guerra saben cosir, com a bons soldats, i afegeixen el triangle blau amb l’estrella a la seva bandera, mercès a uns clips que uneixen les peces.

  Als anys 20, si els independentistes Daniel Cardona i Francesc Macià no s’entenen, coincideixen en tenir amics poetes. Políticament, guanyarà Macià. Poèticament, la victòria és per a l’amic de Cardona, Salvat Papasseit, que a la seva Cançó futura conclou:

Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!
L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol
llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

  I encara a les proses de Mots propis, Salvat-Papasseit ens recorda:

  La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.

L’enfrontament de la Catalunya autònoma amb la República Española.

  La República Catalana proclamada el 17 de gener de 1641 és sobirana. El gest de Pau Claris és només un canvi de règim a Catalunya, que és un estat. Per contra, quan el 14 d’Abril de 1931 Macià diu proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica, aquesta república és tan poc sobirana que ha de canviar de nom i limitar-se a ser una regió autònoma de la República Espanyola, tan centralista com l’enderrocada monarquia.

  Amb motiu de la campanya per l’Estatut d’autonomia, a Espanya promouen el boicot als productes catalans. I encara un castellà aparentment demòcrata com és Antonio Machado, poeta mitificat pels progres, troba que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tan retallen a Madrid, en lo referente a Hacienda es un verdadero atraco y, en la enseñanza, algo verdaderamente intolerable. Ho escriu el 2 de juny de 1932.

  Després de la modesta atzagaiada del 6 d’Octubre de 1934, quan Companys juga a fer de Macià, l’Estatut i l’autonomia queden pràcticament en suspens fins a les eleccions de febrer del 1936.

  I que fa la República per Catalunya durant la guerra?

  El 1936, quan voluntaris catalans i valencians, dirigits pel comandant Bayo, desembarquen a Mallorca i poden guanyar l’illa als revoltats feixistes, el govern espanyol republicà els retira el suport artiller de la marina de guerra i també la cobertura aèria. Llavors han de retirar-se i després, des de Mallorca, l’aviació feixista bombardeja sistemàticament el País Valencià i Catalunya fins al final de la guerra.

  Els fets de Maig del 1937, provocats amb l’excusa de reduir la força de la CNT anarquista, serveixen per sostreure a la Generalitat les competència en matèria d’ordre públic i inicien una ocupació de fet, militar i administrativa, de Catalunya. Republicana, sí, però ocupació.

  És revelador que el president de la República Espanyola, Manuel Azaña digui el 29 de juliol de 1937 que “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

  Amb amics espanyols d’aquesta categoria, el general feixista Francisco Franco es dignifica: ell no ens ha enganyat mai.

Repressió franquista i resistència catalana.

  La primera ciutat catalana important ocupada per l’exèrcit franquista és Lleida, el 3 d’abril de 1938. Al cap de dos dies, Franco publica un decret derogant l’Estatut d’Autonomia. I havent desfermat els horrors d’una guerra, és evident que matar no li fa por. Entre altres glòries té la d’haver manat afusellar el 1936 a Josep Sunyol, president del Barça, i després, el 1938, a Manuel Carrasco i Formiguera.

  Després de la guerra, a Catalunya, els seus afusellen unes 4.000 persones, entre les quals el President de la Generalitat Lluís Companys, un regal dels seus amics nazis.

  No hi ha més afusellats perquè hi ha molts milers d’exiliats.

  D’aquests n’hi ha que moren maltractats als camps de refugiats francesos, d’altres que moren als camps d’extermini nazis.

  Molts dels exiliats no tornen mai al Principat perquè prefereixen morir a l’exili que viure sota la bota de Franco, com el mestre Pau Casals. D’altres, fent el maquis, tornen per morir en enfrontaments amb la Guàrdia Civil, com Quico Sabaté i Ramon Vila. I també n’hi ha que s’arrisquen a tornar, amb el que comporta d’humiliació i adversitats.

  Un que no pot tornar del seu exili daurat a l’Argentina, malgrat haver finançat a Franco, és en Francisco Cambó. Però li respecten les propietats.

  Els catalans que no han marxat viuen l’exili interior. El règim els fa sentir estrangers a la seva terra. Però no a tots. Franco té com un objectiu prioritari aconseguir solucionar “el problema catalán” i com no entén els catalans necessita la col·laboració de botiflers. Alguns d’aquests, com Martín de Riquer, José Pla, José María de Porcioles, Juan Antonio Samaranch o Carlos Sentís són prou camaleònics per a ser fins honorats per institucions catalanes després de la mort del “Caudillo”, títol adoptat per Franco i que és la traducció castellana de Führer i Duce.

  El primer senyal realment indicador de malestar social i d’una oposició catalana al règim franquista és la vaga de tramvies de 1951, motivada com a protesta per la pujada del preu dels bitllets.

  Als anys seixanta s’inicien les revoltes a la universitat i les vagues a les grans empreses. L’augment del nivell de vida a partir de 1956, quan s’assoleix el PIB d’abans de la guerra, afavoreix tan al règim com a l’oposició. El Seat 600 i el futbol serveixen per pensar o per no pensar, a gust del consumidor. Perquè el Barça és més que un club i el 600 facilita els contactes i la distribució de propaganda clandestina.

  L’Assemblea de Catalunya es constitueix el 7 de novembre de 1971com a plataforma unitària de l’antifranquisme català. El lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 és una consigna sortida d’aquella Assemblea.

  Ara, cal reconèixer que en quaranta anys l’oposició al règim franquista és incapaç de prendre la iniciativa i bastir un projecte de cara a l’esdevenidor. I tampoc no és capaç d’impedir les morts de Salvador Puig i Antich i Georg Michael Welzel, el 2 de març de 1974, a mans del botxí. I tampoc l’afusellament d’Otaegui i el Txiki el 27 de setembre de 1975.

  Franco mor matant i ho deixa tot “atado i bien atado”. El neofranquisme està servit.

La democràcia neofranquista i el triomf de l’independentisme.

  ‘Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.’ Aquest és el problema que té la meravellosa i tan repetidament invocada Constitución Española de 1978, que va ser redactada sota pressió de l’exèrcit. No és debades que la seva primera edició de luxe llueix a la seva portada l’escut de l’Espanya Franquista.

  I si la Constitución espanyola és impugnable per ser aprovada en un referèndum coaccionat per la disjuntiva de Constitución o l’amenaça velada de més Règim Franquista, a més a més, l’ús que fan de la famosa i sagrada Consti tan les Cortes del Reino com el Gobierno de la Nación resulten progressivament més arbitràris, irritants, dictatorials i ofensius. Però a 600 km de Madrid passen coses, perquè hi ha una nació que batega.

  Que el senyor Tarradellas vengui la Generalitat a Madrid per un plat de llenties i un títol de “marquès”, és una feblesa indigna però comprensible.

  Que el senyor Jordi Pujol s’entesti a repetir el fracàs de Cambó i s’esgoti intentant durant anys i panys l’impossible encaix de Catalunya i Espanya, és una acció política mancada de visió històrica però comprensible.

  Que el senyor Maragall cregui que els seus amics madrilenys del PSOE no el poden trair i el deixaran posar ben guapo l’Estatut de Catalunya, és pecar molt d’ingenu però tanmateix comprensible.

  Que el senyor Montilla accepti fer el paperot d’espanyol bo, plegui en caure el teló electoral i esdevingui senador del Reino, és una conducta ben espanyola, inelegant però previsible.

  Que a les consultes populars sobre la independència de Catalunya guanyi aclapadorament el sí, és previsible i comprensible.

  Però que l’Onze de Setembre del 2012 ens manifestem un milió i mig de nens i nenes, papes i mames, àvis i iaies reclamant la independència de Catalunya és comprensible, però inesperat.

  Després de l’Onze de Setembre del 2012, amb un milió i mig, pel cap baix, de ciutadans manifestant-se, i l’Onze de Setembre del 2013, amb una gernació ocupant un traçat de 400 km de carreteres, és evident que un país que ja bullia ha posat la seva caldera política a tota pressió.

  Aquest canvi d’actitud de la societat, un dels motors principals del canvi que vivim, ve però de molt lluny, del 1713. I per això ara som aquí.

  I aquí comença tot un maldecap per als polítics del país: ara s’han de guanyar el sou si no volen quedar sense feina. Perquè nosaltres, que els hem votat, els exigim resultats. I els volem ara!

  Ens agrada la història perquè ens interessa el futur. I de futur, Catalunya en té molt i bo.

  Ja ho diu una estrofa d’una vella cançó del segle xvii, adaptada en la lletra i en la música que heu de conèixer i que pot ser un escaient final d’aquesta exposició:

Catalunya triomfant
Tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent,
Tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç,
Defensors de la terra,
Bon cop de falç!

» Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)

Cercle Català d'Història
Fotos: M. Miró