Inici  |  Contacta´ns  |  Enllaços Cerca avançada  |  MITIC Experience
CCH

 

  El CCH

Quí som?
Principals col·laboradors
Productes i serveis
Fes-te'n soci

  Seccions

Editorial
Editorials anteriors
Agenda
Activitats anteriors
L'article
Articles anteriors
L'entrevista
Entrevistes anteriors
Notícies
Notícies anteriors
Recomanacions
Recomanacions anteriors
Opinió
Opinions anteriors
Projectes
Recerca colombina
Ràdio Liberty
Conferències
Conferències anteriors

  Àrees de recerca

La marina catalana
El domini de la Mediterrània
Els grans descobriments
Cartografia amagada
Temps de guerra i repressió
1462 - Guerra civil catalana
1640 - Guerra de separació
1714 - Guerra de successió
1808 - Guerra del francès
1936 - Guerra civil espanyola
Imaginari català
Imaginari gràfic
Llegendari
Evocacions
Recreacions
Poetes catalans
Els segles d'or
Literatura amagada
Pensament català
cch
 

Envia a un amicEnvia a un amic

Conferència: “Guerra dels Segadors i Guerra de Successió; dos conflictes d’una mateixa causa (1640-1700)”, amb Eva Serra (Historiadora)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"




Índex:




  La conferència inaugural del cicle organitzat pel Cercle Català d'Història i que duu per títol, "CATALUNYA, HISTÒRIA D'UNA INDEPENDÈNCIA. Abans i després de 1713" va anar a càrrec de la professora Eva Serra. La seva conferència, amb el títol de "Guerra dels Segadors i Guerra de Successió; dos conflictes d’una mateixa causa (1640-1700)", es va celebrar a la Sala Noble del Palau Moja de Barcelona (c/ de la Portaferrissa núm.1), el passat dijous 19 de setembre de 2013 a les 7 de la tarda.



» Discurs de presentació del cicle (a càrrec de Joaquim Ullan, president del CCH)

  Senyors i senyores, bona tarda a tothom i permetim en primer lloc agrair a tots vostès la seva presencia en aquesta primera conferència d’aquest cicle, i també fer extensiu aquest agraïment als responsables del Palau Moja i per extensió al Dep. De Cultura de la Generalitat, per haver-nos donat totes les facilitats per poder ser-hi avui aquí.

  El Cercle Català d’Història, la nostra entitat, és una associació sense ànim de lucre que dedica els seus esforços a la recuperació de la història de Catalunya.

  Des del darrer 11 de setembre, estem ja immersos en l’any de la conmemoracìo d’uns fets pasats que van marcar el nostre present, i ho fem en uns moments en que vivim esdeveniments que sense cap mena de dubte, marcaran el nostre futur.

  Amb tot, amb aquesta necessitat de conèixer el nostre present per poder escriure amb bona lletra aquest futur, el Cercle Català d'Història organitza un cicle de conferències per commemorar els 300 anys de lluita en defensa i per la recuperació de l'Estat propi.

  El cicle comença avui 19 de setembre de 2013 i finalitzarà el juny de 2014 amb una taula rodona.

  El 6 de juliol de 1713, Emmanuel Ferrer i Sitges, membre del braç militar de Catalunya, pronuncia a Barcelona un discurs decisiu en la història del país. Ferrer i Sitges evoca la història de Catalunya en una intervenció a la Junta de Braços que provoca la decisió de no acceptar els ignominiosos termes dels tractats d'Utrecht que decidien esborrar Catalunya del mapa dels Estats, sense haver escoltat els representants catalans ni haver-los permès de participar a les deliberacions.

  És així que, el 7 de juliol de 1713, la Junta de Braços decideix continuar la guerra contra França i Castella. Poc després, el 24 de juliol, els Consellers de Barcelona juren la defensa a ultrança de la ciutat a l'església de Sant Miquel, enderrocada durant el vuitcentista sexenni revolucionari.

  La resolució d'Emmanuel Ferrer i Sitges és, doncs, el detonant d'una “guerra a ultrança” que, d'una manera o altra, amb diversitat de tàctiques i estratègies, perdura fins als nostres dies des de l'estiu de1713. Aquest llarg conflicte, però, ve de molt abans.

  L'objectiu del cicle és fer conèixer els fets i les condicions que expliquen la decisió dels catalans a no sotmetre's malgrat les adversitats. Per això aquest cicle de conferències compta amb la participació d'especialistes que analitzaran els diversos aspectes que provoquen la guerra de Successió, una guerra europea amb les potències lluitant amb un ull posat sobre el llaminer mercat colonial americà. “Catalunya, història d'una independència” també analitzarà alguns mites al voltant de 1714, i les conseqüències de la guerra interminable generada el 1713 per la mala pau pactada a Utrecht.

  Les conferències del cicle hem volgut que s'emmarquin en diversos espais de Barcelona, començant per aquesta Sala Noble del palau Moja.

  Els conferenciants són els professors universitaris Eva Serra i Puig i Antoni Garcia Espuche; els professors d'institut Antoni Muñoz i Josep Catà; l'escriptor i fotògraf Jordi Peñarroja; el dibuixant especialitzat en Història Militar de Catalunya Francesc Riart; els escriptors i periodistes Jaume Clotet i David Montserrat; tots ells amb nombroses publicacions. I també Jordi Miravet, economista i president del Memorial 1714.

  El cicle clourà amb una taula rodona el juny del 2014, amb la participació d'Albert Pont (vicepresident del CCN i autor de “Delenda est Hispania”), Issona Passola (Directora de cinema), i Clàudia Pujol (directora de la revista Sàpiens) entre d'altres. Aquesta taula rodona té l'objectiu d'analitzar els mitjans i procediments per difondre el coneixement de la història de Catalunya d'una manera atractiva, a través de la premsa, el cinema i qualsevol altre mitjà.

  Presentar a Eva Serra és gairebé innecessari perquè és una persona prou coneguda. Però com el ritual establert demana que sigui presentada evitaré fer una conferència sobre la doctora Eva Serra i en faré una aproximació sintètica, molt breu, que és el que cal ara:

  Eva Serra és una persona compromesa amb el seu país, que és el nostre. Aquest compromís es manifesta en una trajectòria vital on trobem una dilatada militància i compromís amb el moviment independentista i una vida dedicada a la investigació i la docència de la història de Catalunya, especialment del període que va del segle XV a la crisi del 1700.

  En l’àmbit professional. estudia a la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1967 en Història. Ha treballat en diverses editorials i també en diverses universitats catalanes. Ha participat en cursos d'estiu i des del 2002 és membre de la secció històrico-arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

  Pel que fa al seu compromís amb l'independentisme català, el seu cv és massa extens per detallar-lo en aquest moment, però hem permetran fer l’apunt de que a conseqüencia d’aquest compromís, fou detinguda en diverses ocasions, com en aquella de 1977 juntament amb la seva germana Blanca, sota l'acusació de col·laborar amb ETA.

  El 2008 va rebre el Premi Justícia de Catalunya.

  Amb tot aquest bagatge ara li cedeixo la paraula perquè ens ajudi a retrocedir tres-cents anys en el temps i ens introdueixi en un moment clau de la nostra història parlant-nos d’aquesta cruïlla:

  Guerra dels Segadors i Guerra de Successió; dos conflictes d’una mateixa causa (1640-1700).

  Gràcies



» Resum de la conferència (a càrrec d'Eva Serra, historiadora)

  Es tracta de dos moments històrics diferents però amb un denominador comú que actualment podriem definir com tensions per la sobirania plena.

  Els dos moments són diferents per raons de cronologia i conjuntura però la naturalesa dels fets rau en les necessitats de la societat catalana a disposar del seu marc i model polític sense les interferències de l’intervencionisme de la monarquia amb la seva política dinàstico-patrimonial.

  Ens cal previament situar les bases del model polític català. Aquestes poden ser resumides de la manera següent: la cultura política catalana funcionava amb tres instàncies de representació: les Corts, la Generalitat (amb erari propi) i el poder municipal, més l’Audiència sota l’òrbita reial. La successió del rei no era ben bé automàtica. En cada canvi de rei, fos o no fos de la mateixa dinastia, el reconeixement del monarca havia de passar pel jurament del rei a les Constitucions catalanes, és a dir a les lles sortides de Corts (lleis parlamentàries). La pèrdua de la dinastia pròpia després de la mort de Martí l’Huma (1410) i l’entronització d’un Trastàmara amb el compromís de Casp (1412) tingué un preu polític elevat. Amb tot, dins la cultura política de l’època hi havia el convenciment que la unió dels regnes hispànics, que desembocà de Casp, havia estat una unió accidental i aquesta visió fou esgrimida el 1638 en el concili provincial de Tarragona en defensar el català com a llengua de les prèdiques. No existia, doncs, una autèntica compenetració dinàstica. El requisit del jurament reial a les Constituciones fou permanent, però el destí català fou la supervivència entre dues monarquies poderoses i sense príncep propi. Això vol dir amb un poder militar feble.

  Aquest model polític, amb un sistema representatiu ampli de braços i electoral a sac i sort, feia de l’Observança de les lleis parlamentàries la clau de volta del sistema. L’obligatorietat de complir amb les lleis, també per part del rei i els seus funcionaris, la trobem registrada des de 1299. La llei més important de l’Observança és de 1481, la qual començava dient: “Poc valdria fer lleis si no eren per Nos [és a dir, el rei] i els nostres oficials observades”.

  La vulneració de l’Observança explica les crisis polítiques de la Catalunya moderna. En totes aquestes crisis, el rei actuà a través del triangle Virrei/Consell d’Aragó/Sala Criminal de l’Audiència, mentre la Generalitat que tenia la competència de vetllar per l’observança de les lleis protagonitzava, al costat del Consell de Cent, la defensa d’aquestes lleis i de la terra. En moments crítics, les institucions tendien a actuar mancomunadament.

  La crisi de la Guerra dels Segadors va ser un xoc de trens, derivats de la presència de les tropes de la monarquia a Catalunya a causa de les guerres imperials del rei, les quals perjudicaven el país amb ocupacions militars, allotjaments, augment de la fiscalitat i incidència negativa sobre la producció i el comerç. El 1640 els catalans van argumentar el seu alçament denunciant una munió de contrafaccions, és a dir de reiterades conculcacions de l’Observança per part dels oficials de la monarquia. En nom de les Constitucions, la revolta popular esdevingué revolució política. L’aparell institucional del rei fou esbandit i emergien unes Corts sense rei d’àmplia representació vilatana (Corts de Pau Claris) i de naturalesa republicana, però la feblesa militar obligà els catalans a buscar el suport del rei de França.

  La derrota de la Guerra dels Segadors obra un nou escenari polític: pèrdua del Rosselló i de bona part de la Cerdanya, depuracions polítiques, control del personal de la Generalitat i del Consell de Cent, asfíxia de la hisenda de la Generalitat, manca de Corts, augment de la fiscalitat reial (donatius “voluntaris”), i, a tot això, cal sumar-hi les guerres continuades de la segona meitat del segle XVII. Tot i l’intervencionisme polític reial i la incidència militar, el sistema institucional es manté i el dinamisme socio-econòmic de la societat civil (producció i comerç català amb connexions angloholandeses) engendra noves energies socials i noves eines polítiques, amb les quals s’esquiva l’intervencionisme reial i la manca de Corts, així la Conferència o les Conferències dels Tres Comuns, és a dir deliberacions conjuntes de la Diputació, el Consell de Cent i el Braç militar (el braç militar era un gremi de cavallers i una mena de protopartit, políticament molt dinàmic).

  En aquest context, la Guerra de Successió espanyola, a diferència de la Guerra dels Segadors, esdevé no pas un fet de resistencialisme polític sinó una autèntica alternativa política, tot aprofitant l’oportunitat que donava a Catalunya la guerra internacional. Els sectors dinàmics del país aprofiten les connexions socio-econòmiques angloholandeses per comprometres amb l’aliança de la Haia a través del pacte de Gènova (20-V-1705). Això, després del parentesi del primer regnat de Felip V, amb la celebració d’unes Corts importants però ja amb greus episodis de repressió. Juguen en aquesta opció del pacte de Gènova no sols les relacions econòmiques sinó també les afinitats polítiques amb una Holanda regida per una república i una Anglaterra regida per una monarquia parlamentària. Ja en plena Guerra dels Segadors Holanda havia estat el somni del jurista Josep Fontanella. Les Corts de l’arxiduc Carles, confirmen les ambicions econòmiques, social i polítiques dels catalans (drets comercials, drets polítics col·lectius i individuals, actualització i millora de l’administració, del sistema notarial i de la justícia i reforçament de l’observança a través de la creació del Tribunal de Contrafaccions o tribunal de garanties constitucionals catalanes.

  No es pot confondre feblesa militar amb manca de recursos polítics. Els poderosos recursos polítics dels catalans expliquen una resistència d’arrels republicanes el 1640, una alternativa política pròpia el 1705 i la capacitat de transformar l’opció austracista en Junta General de Braços sense rei al servei de les Constitucions de Catalunya (moment república) de 1713-1714.

  La Nova Planta és la substitució del model polític català civil i parlamentarista de tendències republicanes per un model autoritari militaritzat absolutista amb un impost (cadastre) que multipliquen per mes de 7 la pressió fiscal sobre la població i, el que és més greu encara, destinat a alimentar l’exèrcit d’ocupació espanyol.

  Conclusions: 1640 i 1705 són dues conjuntures històriques diferents, però amb un denominador comú, la voluntat de sobirania plena, expresada de manera distinta. El 1640, expressada en termes de resistència jurídica, la qual es converteix en ruptura política amb la monarquia hispànica. Per defensar-se d’un exèrcit poderós es fa ús del caràcter accidental de la monarquia i es canvia de rei a la recerca d’una defensa militar. Posteriorment, després d’un període d’involució, emergeix una recuperació i noves energies socials i polítiques. En aquest context, el 1705, els catalans, tot aprofitant una guerra internacional, defensen un projecte polític propi a través de les aliances internacionals. Les raons no són dinàstiques ni d’ambició hispànica. El rei és accidental. Les raons de pes són les Constitucions i les institucions nacionals, convençuts que el seu model polític és la millor defensa i garantia de les necessitats de la societat catalana.



» Recull fotogràfic (Fotos: J. Peñarroja)



Cercle Català d'Història
Fotos: J. Peñarroja

 

 
 
Cathalània. Història bàsica de la Nació Catalana
"Cathalània. Història bàsica de la Nació Catalana, de Jaume Benages, Eva Sans i Joaquim Ullan.





Subscriu-te i reb
tota la informació
E-mail:






Actualitat
Els paisatges del mediterrani!"





Pals tenia port al s.XV !
"Pals tenia port al s.XV !"





L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom: Nota de premsa
"L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom"
Nota de premsa