Envia a un amic

Article de premsa - Diari EL PUNT 04/11/03

» En Colom va salpar de Pals (II)

  L'historiador Jordi Bilbeny clou amb aquesta segona entrega la seva opinió sobre la catalanitat del descobridor d'Amèrica Cristòfol Colom.

  JORDI BILBENY

  Per què sentencia que «en cap document català baixmedieval [no] es parla del port de Pals», quan n'hi ha desenes que l'esmenten ja des del segle X? Per què considera forassenyat que en Colom passés per Sant Jeroni de Murtra, quan hi ha diversos cronistes badalonins que ho recullen i detallen i quan això mateix, a hores d'ara, és acceptat per tots els estudiosos? Per què considera una manipulació barroera que «el viatge inicial el va finançar la tresoreria de la Corona d'Aragó», quan ell mateix ho afirmava als seus articles i és universalment sabut que va ser així? Per què se'n riu, del fet que En Colom anés de Pals a Barcelona a peu, com diuen la gran majoria dels historidadors, en 3 dies, i no fa ni la més mínima crítica als qui creuen infantilment que hi anés de Palos, travessant tot Espanya, també en els mateixos dies? Per què pontifica que als plets de successió cap membre de la família Colom de Barcelona [no] s'hi va presentar», quan la majoria de pledejants eren d'aquesta mateixa família? No deu ser que a en Francesc Albardnaner, al marge de les seves poc documentades afirmacions, l'únic que li interessa és el desprestigi pel desprestigi, i que, davant de la constatació que em nega a mi el que ell mateix defensa, no deu ser que tan sols li interessa, ara que ja ningú no li fa cas, que es parli d'ell a qualsevol preu? Com és, doncs, que, si tal com diu, «sóc una de les poques persones que ha estudiat amb profunditat la família dels banquers Colom de Barcelona al segle XV», no hagi pogut identificar mai en Colom amb un personatge precís d'aquesta nissaga, quan d'altres investigadors així ho hem fet i només s'hagi pogut inventar que era el fill natural i indemostrable d'un canonge? I, encara, i si tal com ell proposa, tots els mariners eren andalusos, de Palos i Moguer, i els catalans van tenir prohibit el pas al Nou Món, com és -com ell també escriu- que en Colom era català; que el rei Ferran va impulsar-ne la gesta; que el contracte de descoberta el signa un funcionari de la Cancelleria Catalana i es guarda a l'Arxiu Reial de Barcelona; que les tres primeres esglésies aixecades al Nou Món eren dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, a la Mercè i a Santa Eulàlia; que en Colom torna a Barcelona i hi és rebut multitudinàriament i entusiàstica; que passa per Sant Jeroni de la Murtra i que a Barcelona es prepara la segona expedició, comandada exclusivament per catalans? La contradicció només es resol fent servir les fonts que diuen que les naus van sortir de Catalunya i que van travessar les Columnes d'Hèrcules, i que jo recullo i interpreto mentre que ell rebutja interessadament i pusil·lànimement.

  Arribats fins aquí, vull posar de manifest que, llevat d'aquells set articles puntuals al Ciencia y Tecnologia i d'algun escrit eventual al Butlletí del Centre d'Estudis Colombins, el meu insultador no ha publicat cap estudi seriós, ni cap llibre. En una carta que m'adreçava el 15 d'octubre del 2002, i que adjunto al director d'aquest diari a fi que ningú no pugui dubtar de la veracitat del que exposo, l'Albardaner m'assegurava que «pràcticament he abandonat la recerca». Amb aquests antecedents, com pot un curiós de la història, centrat bàsicament en els estudis genealògics, sense cap publicació seriosa al darrere, que ha abandonat la recerca, però sobretot que s'ha cregut la història oficial a ulls clucs, que no s'ha adonat de la conspiració d'estat sobre el nostre llegat documental, executada sobre la tasca ingent de la censura oficial, menysprear-me com ho fa, sense tenir en consideració els meus articles especialitzats sobre la censura i la manipulació dels textos que parlen del Descobriment, acceptats per molts estudiosos i professors universitaris? Com és que fins fa quatre dies aquest senyor encara creia que era el mateix Colom qui mentia i ocultava els seus orígens, que bandejava amb cinisme tota la informació que tenim dels Yàñez-Pinson a Catalunya, de les desenes de cròniques oficials que fan de l'expedició una gesta totalment catalana, dels gravats que he exhumat de les caravel·les amb les banderes catalanes, dels llibres i manuscrits que he recollit que declaren nítidament que els primers conqueridors seguien la «bandera de la creu vermella», que és la bandera de Sant Jordi? Com és que no vol saber res de les cròniques que declaren que l'expedició va travessar l'estret de Gibraltar o que era pagada amb ducats, moneda exclusiva dels estats de la monarquia catalana? Com és que només es mou en la direcció espanyola, que, per si no fos prou, encara justifica, lloa i intenta imposar-nos, en la línia del genocidi historiogràfic espanyol, menystenint tot intent de crítica textual, de recuperació de la nostra història nacional, amb arguments nous i documentació fefaent a la mà? I, finalment, com és que, tot i que la Universitat mai no ha qüestionat el rigor dels meus estudis, sinó tan sols la improcedència de fer-los, l'Albardaner continua fent befa de la meva recerca, sense adornar-se del gravíssim context polític que els impossibilita i fent-hi el joc tan babau com incendiari, talment els enemics multiseculars de Catalunya?.

  Té una explicació. Quan anys enrere li vaig demanar d'on havia tret que en Colom fos el fill natural d'un canonge, em va respondre que «s'ho imaginava», que «havia de ser així», que era una manera fina i covarda de dir que «s'ho havia inventat». I a la carta que ara esmentava, hi afegia que «el meu quadre genealògic de La Vanguardia és pura suposició i, per tant, amb molta probabilitat de ser mentida», tot precisant, unes línies més endavant, que «és pura bazòfia històrica». Així, també hi reconeixia «els meus errors i mentides» -els seus-. I es desdeia de tot el que havia publicat en aquell diari. Per tant, jo penso que l'Albardaner, abans d'escometre amb insults els qui portem una recerca rigorosa, compromesa amb la informació que trobem, que no obviem el que no ens és favorable, sinó que ho expliquem a la llum d'una nova línia de recerca, sense odis personals, encara que això ens comporti el descrèdit dels fonamentalistes, el que hauria de fer és llegir més, contrastar la informació, apropar-s'hi amb humilitat, obrir la ment al novíssim i múltiple allau documental que fa anys que els investigadors aporten, deixar de fer servilisme historiogràfic, mirar de separar el seu propi sentit del ridícul de la dignitat d'altri i començar a pensar que fora de la seva única via ja traçada de credulitat, fora de la seva suprema arrogància i vilesa inquisitorials, no necessàriament tothom ha de ser tan manipulador, interessat, inconscient, difamador i mentider com ell.